Homilies de l'Efrem

Acabem de llegir l’última pàgina de l’evangeli de Joan . L’última pàgina d’un llibre és un bon lloc per assegurar que allò que l’autor volia dir, hagi quedat clar. I la frase de Jesús a Pere és ben eloqüent: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu vine amb mi». Pere és el deixeble a qui Jesús acaba d’encarregar que meni el seu ramat. Però que l’hagi de menar, no vol dir que es converteixi en l’amo i Senyor de les ovelles. Jesús continua reservant-se per ell el poder de demanar a cadascú allò que més li convingui: «Si vull [i aquí podríem posar el que sigui…], què hi tens a dir?». Que Pere hagi rebut l’encàrrec d’anar al davant no vol dir tampoc que Jesús se n’hagi desentès. Qui en realitat continua anant al davant, és Jesús; i al qui li toca liderar de forma visible, en realitat, també n’està seguint un altre: «Tu vine amb mi». L’encàrrec és clar: qui va al davant, fa un servei. Som avui a l’últim dia ferial del temps Pasqual. L’últim dia és un bon moment per fer b...

Acabem de llegir el començament del llibre dels Fets dels Apòstols , que és una continuació de l’evangeli de Lluc. El conjunt dels dos textos ens presenta una direccionalitat. L’evangeli va de Galilea a Jerusalem, és a dir, del que podria ser qualsevol lloc del món, a la ciutat on culmina la trobada de Déu amb els homes. I el llibre dels Fets que el complementa planteja un moviment de retorn: va de Jerusalem a Roma: porta la paraula del lloc on Déu s’ha trobat amb la humanitat, al centre del món pagà; és a dir, al lloc més necessitat que hi ha d’evangelització. També la Paraula de Déu presenta una direccionalitat en els mateixos textos: «Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel», canta Zacaries al començament de l’evangeli. La paraula de Déu ve del cel, i va cap al cor dels deixebles. Els deixebles n’entenen la importància en l’episodi de la transfiguració, quan dalt d’una muntanya Déu els parla des del núvol per demanar-los que escoltin bé el seu fill ...

El fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat sembla, d’entrada, ple de tensió i confusió: els deixebles són del món, o no ho són? Per què el món els hauria d’odiar, si Jesús els acabava d’ensenyar la força i el poder de l’amor? Per què haurien de ser perseguits, si no tenien cap mala intenció? És evident que quan Jesús diu totes aquestes coses està donant un altre sentit a la paraula “món”: cal entendre-la com la manera de fer i de pensar general, que sovint és contrària al Regne de Déu que Jesús ens va venir a anunciar. És un fet constatat que Jesús va topar amb un rebuig frontal de les autoritats jueves del moment, i que això també els passà als primers deixebles. I és que, segons el mateix evangeli de Joan, Jesús no és del món: ell «és la llum veritable» que va venir al món per il·luminar tots els homes. Però seguint el mateix text, el món «no l’ha reconegut» (Cf. Jo 1,9-12). Si el “món” és, doncs, aquest vel que impedeix a la humanitat reconèixer el seu Messies i Salva...