Si Déu compta amb nosaltres, mirem què podem fer cadascú.
El fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat sembla, d’entrada, ple de tensió i confusió: els deixebles són del món, o no ho són? Per què el món els hauria d’odiar, si Jesús els acabava d’ensenyar la força i el poder de l’amor? Per què haurien de ser perseguits, si no tenien cap mala intenció? És evident que quan Jesús diu totes aquestes coses està donant un altre sentit a la paraula “món”: cal entendre-la com la manera de fer i de pensar general, que sovint és contrària al Regne de Déu que Jesús ens va venir a anunciar. És un fet constatat que Jesús va topar amb un rebuig frontal de les autoritats jueves del moment, i que això també els passà als primers deixebles. I és que, segons el mateix evangeli de Joan, Jesús no és del món: ell «és la llum veritable» que va venir al món per il·luminar tots els homes. Però seguint el mateix text, el món «no l’ha reconegut» (Cf. Jo 1,9-12). Si el “món” és, doncs, aquest vel que impedeix a la humanitat reconèixer el seu Messies i Salvador, els deixebles no podien ser del món.
Aquest evangeli proclamat en ple cor del temps pasqual, ens recorda que, com a deixebles, no tenim el nostre destí en la manera de fer del món. Des del dia del nostre baptisme, quan vam començar a ser deixebles de Jesús, i cada vegada que fem un pas en la direcció que ell ens ensenya, estem caminant cap al mateix lloc on arribà Jesús: la immortalitat, la vida en Déu. L’altre món. El període pasqual ens recorda que en aquest món no hi som per deixar-nos portar per les maneres de fer generals, sinó per fer camí cap a la nostra vocació celestial. I com una ajuda per arribar-hi, Jesús ens va donar l’eucaristia. Aquí, a banda de pregustar els dons de la vida eterna, tenim l’ajuda de la seva paraula que ens indica tothora el camí i la direcció que ens ha de dur a la plenitud de la glòria.
Però el camí té dificultats. Per arribar al nostre destí cal vèncer divisions i contradiccions, com les que l’evangeli ens presentava avui. Sovint, la primera lluita que cal lliurar és amb nosaltres mateixos. La tensió entre el bé i el mal, entre l’amor i l’odi, formen part de la vida i poden estar dins nostre. I hem de fer un acte de valentia per saber reconèixer què és el que tenim a dins, i posar-hi el que voldríem que hi hagués. Però la lluita i les tensions també són externes: Jesús, tot i ser el Fill de Déu, les va experimentar, com també les havia experimentat l’antic poble d’Israel. I nosaltres encara les veiem cada dia, no només amb la pandèmia que patim, sinó també i més aviat amb les altres “pandèmies” de l’odi, el rebuig, la incomprensió i tots els mals que assetgen el nostre món. Però encara que el món desconegui a Déu, i a pesar de tots els mals que pateix, sabem que Déu l’estima, i per això li ha donat el seu fill únic. I aquest hi ha enviat els deixebles —que avui som nosaltres, per tal d’ajudar-lo. Si Déu compta amb nosaltres, mirem què podem fer cadascú. Començant pel nostre cor.
Homilia del dissabte de la setmana V de Pasqua
