Homilies de l'Efrem

  Tots els cristians ens hauríem de caracteritzar per una actitud de vetlla, de vigilància, d’estar atents, perquè no sabem ni el dia ni l’hora en què vindrà el Senyor. St. Mateu dedica tota una secció del seu evangeli a parlar d’aquesta actitud. És una sèrie de tres paràboles que tenen la finalitat de fer-nos veure la importància d’estar atents sobre nosaltres mateixos: la paràbola del lladre que ens va ser proclamada dijous, la de les verges que esperen l’espòs que vam llegir ahir, i la paràbola dels talents d’avui. I avui també, la litúrgia ens presenta l’exemple de St. Agustí, una persona que va saber fer rendir els seus talents doblement. Va ser un dels pares de l’Església més eminents, afavorit amb els dons de la saviesa que va fer rendir com a pensador, escriptor i predicador: els seus escrits encara ens són font d’aliment espiritual i creixement humà i cristià quinze segles més tard. Però també els va saber fer rendir amb el seu exemple de vida: la seva conversió, afavorid...

  Déu estima gratuïtament, de veritat, i a tothom. I és conseqüent amb ell mateix. Per això Mateu va escriure aquesta paràbola : en aquell temps molts pagans es convertien al cristianisme i s’incorporaven a l’Església ja grans; i entre els jueus “de tota la vida” va sorgir el dubte de si aquells pagans acabats de convertir tindrien la mateixa recompensa que ells, podent entrar   igualment al cel encara que de sempre haguessin professat una altra religió. I sí, l’havien de tenir: Déu és conseqüent amb ell mateix. Segur que a aquests mateixos jueus no els feia un problema pensar que Abraham hagués estat cridat quan tenia setanta-cinc anys mentre que Déu ja hagués cridat a Samuel de ben jovenet. I el mateix passava amb el propi Mateu, que sempre havia treballat de cobrador d’impostos i ara era apòstol, juntament amb qui després seria Joan evangelista, que la tradició ens mostra com a ben jove. Recordem encara que el bon lladre és la única persona a qui Jesús assegurà la seva esta...

  Jesús, Déu com era, tenia una predilecció pels més febles: al llarg de tot l’evangeli el veiem preocupat pels malalts, ancians, els pecadors i en general tots aquells que eren rebutjats per la societat. I avui ens queda clar que també té en bona estima els nens, que en aquell moment la societat no tenia en compte com ara: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne del cel és dels qui són com ells», deia Jesús als seus deixebles que s’havien posat nerviosos en veure que la gent li portava els nens. Perquè Jesús ens posa els nens per exemple? Segurament que no ho va fer per amabilitat ni per portar la contrària, sinó perquè en ells hi devia veure unes actituds i qualitats que són bones per entrar al Regne del cel. Els nens són senzills i nets de cor. Són sincers i transparents. Els nens són febles i ho tenen tot per fer, però en canvi ho donen tot: saben captar quan algú es preocupa per ells i els estima, i saben estimar amb tota la senzillesa, amb aquella puresa de cor que...

  A primer cop d’ull, l’evangeli d’avui sembla que estigui dividit en dues parts ben diferenciades: l’anunci de la passió, mort i resurrecció de Jesús, i el diàleg de Jesús i Pere sobre la conveniència de pagar el tribut al temple. Però en realitat la segona part és la continuació de la primera, i la reflexió sobre la necessitat de pagar el tribut pot ser vista com una explicació indirecta de la necessitat que Jesús tingué de patir la passió i la mort. El temple estava dedicat al Senyor i Jesús n’era el seu Fill, per això no li calia pagar el tribut; però com que Jesús havia estat donat a la humanitat i havia de fer el que la humanitat comprenia, el Pare els donà una moneda perquè poguessin pagar i no fossin causa d’escàndol. Fent un paral·lelisme podríem dir que Jesús, essent el Fill de Déu com era, hauria pogut entrar a la glòria sense pagar el tribut de la passió i la mort; però havent caigut en mans d’uns homes que no l’havien entès, perquè la moneda de la resurrecció fos efect...