Homilies de l'Efrem

La història dels Sants Innocents ens és ben coneguda, i ens explica com una barreja de por, d’ignorància i d’enveja unides a la pulsió incontrolada del poder, van provocar una desgràcia. Perquè encara que amb el naixement de Jesús la dignitat de la naturalesa humana quedés elevada a una potència infinitament més alta de la que ja tenia, si aquesta dignitat no va associada a una consciència personal i a una voluntat d’abraçar-la i de cultivar-la, l’ésser humà també pot ser capaç de les majors atrocitats, com la història ha demostrat tantes vegades. Amb l’episodi de la matança dels innocents l’Escriptura ens recorda un cop més que la mort va associada a la vida; i que encara que sigui cert que ressuscitant Jesucrist hagi destruït el poder de la mort, si la mort la tractem de forma banal pot causar estralls. Per sort la lliçó va més enllà, i la misericòrdia de Déu supera de lluny les nostres limitacions humanes; i al final tot acaba de la millor manera, amb la Glòria de la resurrecció que...

  Les lectures d’avui ens volen transmetre una intencionalitat de part de Déu: Déu volia salvar la humanitat, i per a fer-ho va traçar un pla perfectament ordenat. Ho deia el llibre del Gènesi: «El ceptre no serà pres a Judà, els seus fills seguiran governant fins que vindrà aquell a qui és destinat», deia la primera lectura. Encara que haguessin de passar segles Déu tenia la intenció de donar al seu poble un salvador, i ho va fer quan va ser el temps oportú. Per això l’evangelista ens presenta la genealogia de Jesús de manera completament ordenada: 14 generacions d’Abraham a David, 14 de David a la deportació a Babilònia, i 14 de la deportació a Jesús. Segons la visió de l’època, doncs, Jesús no només és descendent de la casa de David, sinó que a més és fruit d’un pla de salvació perfectament dissenyat per Déu, un pla que també té alguns altres elements interessants. Si bé la llista l’encapçalen els grans patriarques, no sempre fa servir la nostra lògica: la promesa messiànica no ...

La litúrgia d’avui ens presenta les figures d’Elies i de Joan Baptista. Elies és l’home de Déu, el profeta que en el relat de la transfiguració representa a tots els profetes de l’Antic Testament. Es va   retirar al desert quaranta dies i quaranta nits, i fou en aquella solitud que Déu li va fer saber la seva voluntat a través d’un ventijol suau. I com explicava l’evangeli , les profecies deien que Elies havia de tornar a preparar el poble perquè rebés el Messies. Per això Jesús l’identifica amb Joan Baptista, el nou Elies que també havia rebut la paraula de Déu al desert i havia esdevingut un precursor i testimoni de la vinguda definitiva del Regne de Déu. Com Elies, Joan també havia rebut el do profètic, l’encàrrec de parlar al poble de part de Déu; però el poble no el va saber reconèixer, i el va tractar malament com també tractaria a Jesús.   La litúrgia ens presenta aquests dos personatges en la primera part de l’Advent, el moment de l’any en què som convidats a reflexio...

  «Feliços els convidats al banquet de noces de l’Anyell», acabava dient la primera lectura. I també l’evangeli acabava amb paraules d’esperança: «Llavors veureu venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats». Som a les acaballes de l’any litúrgic. El proper diumenge començarà l’Advent, i amb ell un nou cicle en el que tornarem a recordar de nou que el Senyor ha vingut i s’ha fet present en la història per salvar-nos. Però abans de fer-ho, per aquests últims dies de l’any litúrgic van ser escollides unes lectures de to més apocalíptic, que ens recorden que el temps és finit: aquest món que coneixem, aquesta vida que vivim, s’acabarà. Però no serà el final. La nostra esperança i la nostra fe ens diuen que Déu ens en té preparada una de més gran, una vida eterna, sense sofriment. Jesucrist va ser el primer en entrar-hi amb la seva resurrecció, i després ens hi convidarà a nos...