Es tracta d’estar atents
La litúrgia d’avui ens presenta les figures d’Elies i de Joan Baptista. Elies és l’home de Déu, el profeta que en el relat de la transfiguració representa a tots els profetes de l’Antic Testament. Es va retirar al desert quaranta dies i quaranta nits, i fou en aquella solitud que Déu li va fer saber la seva voluntat a través d’un ventijol suau. I com explicava l’evangeli, les profecies deien que Elies havia de tornar a preparar el poble perquè rebés el Messies. Per això Jesús l’identifica amb Joan Baptista, el nou Elies que també havia rebut la paraula de Déu al desert i havia esdevingut un precursor i testimoni de la vinguda definitiva del Regne de Déu. Com Elies, Joan també havia rebut el do profètic, l’encàrrec de parlar al poble de part de Déu; però el poble no el va saber reconèixer, i el va tractar malament com també tractaria a Jesús.
La litúrgia ens presenta aquests dos personatges en la primera part de l’Advent, el moment de l’any en què som convidats a reflexionar sobre la fi dels temps. És part del misteri de Nadal, que si bé per una banda és memorial de la primera vinguda del Senyor, per l’altra ja és una anticipació joiosa de la seva vinguda definitiva, quan torni al final dels temps en glòria i majestat per salvar-nos i ens faci entrar en la terra promesa del seu Regne. Aquesta realitat última de què ens parlen les lectures la litúrgia ja ens l’anticipa: cada celebració ja és una penyora d’aquest darrer moment. Però el Senyor també es pot presentar a les nostres vides en el nostre dia a dia, a través dels altres: en cada persona i en cada esdeveniment, quan menys ens ho esperem, el Senyor se’ns pot fer present en el nostre camí a través del nostre proïsme. I d’aquí la crida dels profetes a tenir una actitud atenta i vigilant sobre les nostres vides.
Les vides dels profetes Elies i Joan Baptista que s’actualitzen en la celebració litúrgica, tenen continuïtat en cada un de nosaltres. Pel baptisme també nosaltres hem rebut com ells el do profètic, la capacitat de parlar als altres de part de Déu. Però també com ells podem sentir-nos sols al desert, enmig d’un món que no ens comprèn o que és indiferent el fet religiós. Convé aprofitar aquesta solitud per escoltar millor el Senyor, i mirar que les nostres paraules siguin com “paraules d’una fornal encesa” que ajudin als altres a moure’s; que siguin paraules conciliadores que ajudin a “els pares a reconciliar-se de tot cor amb els fills”… Es tracta d’estar atents i tenir les ulls i les orelles ben obertes a cada ocasió que s’esdevé al nostre voltant perquè no ens passi com als contemporanis de Jesús i de Joan Baptista, que no saberen reconèixer el moment i els passà per alt la salvació de Déu. Avui i ara ja caminem cap aquell darrer moment, i per això estem cridats a fer la nostra contribució personal a preparar el poble de Déu ara i aquí, a través del nostre obrar del dia a dia.
Dissabte de la II setmana d’Advent
