Homilies de l'Efrem

  La matança dels sants innocents és un fet discutit des del punt de vista històric. Hi ha tants arguments a favor com en contra que es tractés d’un fet real: Herodes era un personatge sense entranyes, i sembla demostrat que féu matar alguns membres de la seva família per qüestions polítiques (i per tant, hauria estat capaç de cometre un fet semblant). Però com que només és Mateu qui relata aquest fet, i també perquè tot el que fa referència al naixement i la infantesa de Jesús no va ser objecte de l’atenció dels cristians fins molt després de la seva resurrecció, hi ha qui ho discuteix com a fet històric. El que sí que és cert, en tot cas, és que aquest episodi té moltes semblances amb la història de Moisès i que vol establir un paral·lelisme entre Moisès i Jesús: Moisès es va salvar miraculosament de les ordres del faraó, que havia manat que tiressin al riu tots els infants hebreus mascles que nasquessin; i també es va refugiar en un país estranger fins que pogué tornar “un cop ...

  Si haguéssim de resumir en una sola paraula el contingut de les lectures d’avui, diríem que ens han parlat d’alegria. La primera lectura del llibre del Càntic dels Càntics ens la mostrava a través de la imatge dels dos enamorats, que sentien alegria quan estaven a punt de trobar-se, quan la noia veia venir el seu estimat corrent cap a ella “com una gasela”, o la mirava per la finestra com faria “un cérvol jove”… I també sentien alegria quan després de l’hivern vingué la primavera, i enmig de les flors que esclataven per tota la contrada ell la cridà i volgué sentir la seva veu. El salmista també es referia al Senyor com “l’alegria del nostre cor” i el celebrava amb música alegre, dedicant-li càntics amb la lira i acompanyant amb l’arpa els càntics que naixien del seu interior. I finalment, l’evangeli també ens parlava de l’alegria a través de la imatge del nen que Elisabet portava dins, i que “saltà d’entusiasme dins les entranyes de la seva mare” quan sentí la presència de Ma...

  Acabem de veure la manera com Jesús va cridar alguns dels seus deixebles. I d’aquest relat ens poden sobtar diferents coses. La primera, el fet que fos el mestre qui cridava els deixebles a seguir-lo; normalment, és el deixeble qui busca un mestre i no pas al revés com hem vist que passava amb Jesús. La segona, el fet que per a una missió tan important el Senyor cridés a persones senzilles, pescadors que “estaven tirant el filat a l’aigua”; semblaria que per evangelitzar el món i comunicar a tothom la paraula de Déu, potser caldria haver anat a buscar un altre perfil… La tercera, la disponibilitat: tot i estar en plena feina, Simó i Andreu no s’ho pensen dues vegades i responen a la crida afirmativament, i com hem sentit en el text «immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell». I encara ens podria sobtar el poder i l’autoritat de Jesús: què devia tenir, la seva persona, que suscités aquesta atracció immediata en aquells qui el conegueren en viu?  Avui hem lle...

  Com hem dit al començament de la Missa, avui celebrem la festa de Crist Rei. El títol de “rei” apareix associat a Jesús al llarg de tot l’evangeli: quan va néixer vingueren uns savis d’orient perquè una estrella els havia indicat el naixement del rei dels jueus; moltes vegades al llarg del text Jesús és reconegut com a Messies i rei, i abans de la seva passió i mort havia estat rebut a Jerusalem com el rei dels jueus. A l’evangeli d’avui , sense anar més lluny, sentíem de la seva mateixa boca com li deia a Pilat: «Teniu raó: jo soc rei». I encara, un cop ressuscitat s’aparegué als apòstols dient-los que havia rebut «plena autoritat al cel i a la terra», i els envià per tot el món a ensenyar a tothom el que ell havia manat. Però de quina autoritat i de quin poder ens parla, Jesús? Perquè tal com hem sentit que deia quan afirmava ser rei, també ens feia notar que la seva reialesa “no era cosa d’aquest món”, i que la seva missió era «la de ser un testimoni de la veritat». Mirem de d...

  Avui era el mateix evangeli qui ens donava el sentit de la paràbola que contenia, ja en la primera frase: «Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». I el mateix evangeli, també, acabava amb una pregunta oberta a mode de conclusió: «quan el Fill de l’home vindrà, [deia] creieu que trobarà fe a la terra?». Aquesta darrera pregunta es podria interpretar en un doble sentit: per una banda es pot entendre com una referència a la segona vinguda del Crist, que els primers cristians entenien de forma literal i esperaven veure amb els propis ulls; però per altra banda es pot interpretar com una pregunta exhortativa, com si digués: “Voleu dir que no hauríem de tenir més fe, per quan torni nostre Senyor?”, o dit en altres paraules: “Tenim prou fe?”. La fe és la resposta que l’ésser humà dóna a Déu davant la seva revelació; i la pregària perseverant que l’evangeli ens ensenyava, és aquest diàleg continu amb Déu que cal per...

  Els jueus que interrogaven a Jesús en l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, no l’entenien. I era normal que no l’entenguessin, perquè ells parlaven d’una cosa, i Jesús d’una altra. Quan Jesús parlava del temple, els jueus entenien que estava parlant de l’edifici; però quan Jesús esmentava el santuari, en realitat es referia al seu propi cos: perquè cada persona humana és “temple de Déu” i està concebut com un habitacle per a l’Esperit Sant, com diu St. Pau a la carta als Corintis. En canvi, en l’antic judaisme el temple tenia un caràcter central i únic: només hi havia un sol temple, el temple de Jerusalem, i estava considerat com un lloc sant en el que Déu hi habitava de forma privilegiada. La presència de Déu se significava amb la presència en el seu interior de les taules de la Llei, que era la paraula de Déu que havia estat donada al poble en el Sinaí a través de Moisès. Jesús, com els profetes anteriors a ell, va venerar el temple, el va respectar, i va seguir tots els r...

Nosaltres, els cristians, creiem que la mort no és el final. Si amb la mort s’acabés tot, la vida no tindria sentit: per què hauríem de passar per tot el que passem, si al final tot s’ha d’acabar? És una de les grans preguntes que l’ésser humà sempre s’ha fet, i que no es pot respondre si no és amb el misteri pasqual. Crist, morint, ha ressuscitat a una vida nova que dura per sempre. I nosaltres, havent estat incorporats a ell pel baptisme, també estem cridats a participar d’aquest misteri. Per nosaltres la mort no és més que un pas cap a una vida nova, una altra vida, una realitat futura que anhelem mentre som en aquest món, i que només podem assolir de manera plena en l’altre. Pot ser que ens costi d’entendre; o més ben dit: que ens sigui impossible, perquè és un misteri. Però no per això deixa de ser real, ni deixa de ser el que Déu ha volgut per nosaltres: Déu ens dóna uns anys de vida en aquest món –siguin molts o pocs, però limitats–, com una manera de preparar-nos per a la vida...

  L’evangeli ens remet avui al testimoni anònim d’una de les persones contemporànies de Jesús, una de les que el van veure físicament, i el van sentir predicar en persona. Era una dona, que estava tan meravellada del que veia i sentia que no pogué resistir la temptació d’interrompre amb una paraula d’admiració: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar», va cridar enmig de tothom. Certament, la verge Maria ha estat la única persona en tota la història de la humanitat que ha tingut una sort que els altres no podrem tenir mai. Però això no era el més important, i per això Jesús la rectificà: la sort de la Mare de Déu no va ser la de tenir l’oportunitat de gestar Jesús, sinó la d’haver escoltat la paraula de Déu, i haver-hi confiat. I d’haver-se deixat transformar per ella. Ho va fer dient sí a l’anunci de l’àngel; ho va fer essent la primera deixebla de Jesús, i dirigint sempre la gent cap al que ell deia. Ho va fer, no essent un simple oient que sent parlar ...

  Amb un llenguatge força poètic i unes imatges molt boniques, les lectures d’avui ens han parlat de la mort. El llibre de l’Eclesiastès ho feia amb aquestes imatges tant eloqüents: quan “sigui tallat el fil de plata de la vida”, quan “es foradi el gresol d’or”, quan “la gerra s’esmicoli a la font i la corriola del pou es trenqui”, o bé quan “la pols torni a la terra, on ja era, i l’alè se’n torni a Déu, que l’ha donat”… També ens en parlava el Salm responsorial: «Vós [Senyor] feu tornar els homes a la pols dient-los “Torneu-vos-en, fills d’Adam”», perquè “com un somni en fer-se de dia”, la persona humana és “com l’herba que s’espiga: ha tret florida al matí, [però després ve un vespre on] “es marceix i s’asseca”, és a dir, ha de fer  irremeiablement el pas de la mort. I encara en l’evangeli Jesús, també parlava als seus deixebles sobre la seva mort, una mort que havia de ser «en mans dels homes» i que els deixebles d’entrada no van entendre, venint com venien de l’episodi de ...

  Per tal de menar el seu poble fidel, l’Esperit Sant, amb la generositat que li és pròpia, distribueix a cadascun dels creients una sèrie de dons. I és per mitjà d’aquests dons que ell mateix ha posat prèviament en cada persona que es va edificant el cos de Crist, que creix i treballa a partir del que cada membre ha rebut d’ell. La carta de St. Pau als Efesis que ens acaba de ser proclamada ens ho explicava: «a uns [els ha fet] el do de ser apòstols, a d’altres el de ser profetes, a d’altres el de ser evangelistes, pastors o mestres». Però també en d’altres fragments del Nou testament ens parla de l’únic esperit que distribueix els seus múltiples dons com vol, com al capítol dotzè de la carta als Corintis on anomena el do de parlar amb saviesa, del do del coneixement, de la fe, de guarir, de fer miracles, de discernir els esperits o de parlar en llengües i d’interpretar-les, entre d’altres… Cadascú rep uns dons que ha de descobrir i posar al servei dels altres, i és així com ell ...

  Jesucrist, que tot i ser Fill de Déu va ser tingut per un home qualsevol, «s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu». Aquest verset de la carta als Filipencs que ens acaba de ser proclamat i que ens parla de l’obediència de Jesús fins al punt d’acceptar la mort de creu, ens podria fer pensar que aquesta mort ignominiosa que patí havia estat un desig del Pare. Però no: Déu és bo, i no s’entendria que hagués volgut com a pla inicial la mort del seu Fill a la creu. El pla de Déu era enviar el seu fill al món per predicar-nos el Regne de Déu, i donar així a tota la humanitat l’oportunitat de salvar-se. Però el que va passar és que els poders d’aquell temps no van acceptar aquesta predicació de Jesús i el van amenaçar de mort. I aquesta amenaça va enfrontar Jesús amb un dilema: renunciar a la seva predicació per salvar la vida i escapar així d’una mort ignominiosa, o si tot allò que predicava era cert i venia de Déu tirar endavant encara que planés sobre ...

La trobada entre Jesús i Natanael que es produeix per mitjà de Felip està plena d’elements que poden semblar “predestinats” o “casuals”: Felip es troba amb Natanael de forma casual, li parla de Jesús, Natanael en dubta pel simple fet que Jesús sigui de Natzaret, i després, quan es troben físicament, Jesús l’identifica com «un israelita digne d’aquest nom, un home que no enganya», simplement perquè “l’havia vist quan era sota la figuera, abans que Felip el cridés”. A Jesús, alguna cosa li devia cridar l’atenció de Natanael perquè amb una simple mirada l’identifiqués com un home autèntic, que no enganya, i el cridés a ser del seu grup. De vegades, quan coneixem una persona per primer cop, hi ha petites coses que fem i petits senyals que, sense necessitat de paraules, ens diuen molt d’aquella persona i ens transmeten confiança i seguretat; o fan que —sense més explicació, hi connectem. I això és més o menys el que devia passar entre Jesús i Natanael. El text no ho precisa més, però sí qu...

  En el món antic els infants tenien una consideració molt diferent de la que tenen ara. De fet, quan l’antic poble d’Israel va ocupar la terra promesa, van haver de lluitar contra el costum dels pobles cananeus de sacrificar els fills primogènits als déus que adoraven, com podem llegir en el llibre dels Salms. A l’època de Jesús aquesta fase ja estava superada, però diversos testimonis ens indiquen que en la Palestina d’aquell temps els infants no comptaven de la mateixa manera que ara. Es pot comprendre per l’alt índex de mortalitat infantil que hi havia en una societat que no tenia els nostres recursos per lluitar contra les epidèmies, ni tampoc tenia les mateixes possibilitats que nosaltres en quant a l’alimentació. Tot aquest conjunt feia que els petits no es comencessin a considerar fins que no es veia clar que havien sobreviscut a la infantesa. Nosaltres som fills d’una altra època: la mortalitat infantil va començar a baixar en el si de les societats industrialitzades, i l...

Quan hem de parlar del Misteri amb majúscula, ens trobem amb el problema de la falta de paraules: per molt que ens vulguem esforçar, mai no podrem explicar ni expressar la grandesa d’allò que Déu ens té preparat des de l’eternitat, i que la Mare de Déu ja viu amb plenitud. I per això recorrem a imatges, comparacions, i sovint a la música, que més enllà de les paraules també ens eleva l’esperit. Per això avui proposem una imatge musical que ens ajudi a endinsar-nos una mica en el Misteri que avui celebrem. Si comparéssim la història de la salvació amb una obra musical, podríem atribuir a Déu el paper del compositor: ell és qui té al cap prèviament allò que vol que els oients escoltin, visquin i sentin. La partitura de l’obra podria ser la Sagrada Escriptura. Seguint aquesta imatge a l’Esperit Sant li correspondria ser la mateixa Música, que tot i la seva naturalesa etèria té un gran poder per entrar dins nostre, moure’ns i transformar-nos. I a Jesús li podria escaure el paper de directo...