Homilies de l'Efrem

  Quan els pares de Jesús el dugueren al temple per presentar-lo al Senyor, tal i com establia la Llei de Moisès per als fills primogènits, l’evangelista ens explica que es produïren un parell de trobades: la primera amb l’ancià Simeó —que vam llegir ahir, i la segona amb la profetessa Anna, que acabem d’escoltar. Totes dues trobades tenen un gran fons de contingut. Però així com de la trobada amb Simeó se’n donen molts detalls, i fins el diàleg que van tenir ha passat en forma de càntic a la litúrgia, és curiós que de la trobada amb Anna no se’n destaca cap element ni se’n dóna cap detall: el text ens parla d’Anna, ens diu que era una profetessa, que era filla de Fanuel i de la tribu d’Aser, que era vídua i tenia vuitanta-quatre anys, i que vivia dedicada al culte al Senyor. I que després de trobar Jesús va donar gràcies a Déu i no en deixà de parlar «a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida». Però de la trobada en si, no en diu res. Potser, en el fons, és...

  En temps de Jesús es creia que el profeta Elies tornaria per tal de preparar el poble per a la vinguda del Messies. Era una creença inspirada en el darrer anunci del darrer llibre dels profetes, el profeta Malaquies, que citava la primera lectura del Siràcida: «Diu l’Escriptura que estàs a punt per venir, [Elies], quan serà l’hora, a calmar la indignació de Déu abans no esclati, i fer que els pares es reconciliïn de tot cor amb els fills». En aquesta cita, l’expressió “quan serà l’hora” es referia “al dia del Senyor” del text original, un dia indefinit en el temps en què Déu hauria d’intervenir a favor del seu poble. Era un dia esperat com un dia de victòria contra els enemics, un dia de salvació; però també en d’altres passatges de l’Antic testament se’l cita com un dia de càstig terrible per als qui no han estat fidels a l’aliança de Déu. I com que els deixebles de Jesús havien sentit als Mestres de la Llei parlant d’aquest dia i d’aquesta nova vinguda d’Elies, li pregunten a J...

  Les paraules d’esperança del profeta Isaïes que hem escoltat en la primera lectura, foren escrites en un context dramàtic. Era una època de fortes tensions internacionals entre el regne del nord i del sud, amb la por de la invasió assíria. Era una època d’inestabilitat política, un moment  complex i de forts canvis socials. Però malgrat tot, el profeta no deixà d’encoratjar el poble perquè es mantingués fidel a Déu, i ho féu amb un llenguatge poètic. Encara que el món semblés esfondrar-se, Déu es mantenia en la seva promesa de salvació i no deixaria de complir la seva paraula de suscitar un descendent de David com a messies que instaurés un reialme segons el designi de Déu. Per això deia: «Poble de Sió, […] ja no ploraràs més. Així que el Senyor sentirà el teu crit d’auxili, s’apiadarà de tu i t’escoltarà», t’alimentarà, et guiarà, farà que puguis treure el millor pa de la terra, donarà les millors pastures per al bestiar, i l’aigua no faltarà. En altres paraules: en un mome...

  En el Judici final, allò que és realment important són les bones obres. El que realment compta als ulls de Déu no és ni la procedència de la persona, ni el seu color, ni la seva religió, ni el seu pensament, no és allò que ens ha tocat i que no hem escollit, sinó allò que hem triat: si hem fet bones obres. Donar menjar als famolencs, beguda als assedegats, vestir als despullats, acollir els estrangers, visitar els malalts o presoners són exemples del què tothom pot fer independentment de qui siguem, com siguem, d’on siguem, i independentment també de la nostra fe o creences. L’únic criteri vàlid per a prendre possessió del Regne és la manera com ens relacionem amb els altres. O dit en altres paraules, la persona que ha estat bona amb els altres és qui encarna la realització del Regne. D’entre tots els qui al llarg dels segles ho han fet, hi trobem a St. Martí, la festa del qual avui en celebrem. De jove pertanyia a l’exèrcit romà, però poc a poc va anar veient que podria aportar ...

  En la primera lectura , St. Pau compara la creació del poble de Déu amb la construcció d’un edifici, naturalment segons les tècniques constructives del moment. En primer lloc es situava la pedra angular, que era la pedra principal. Aquesta pedra, que podia ser la pedra cantonera o simplement una primera pedra situada a la base de tot l’edifici, era la primera que se situava en la construcció de qualsevol edifici. I era la més important perquè totes les altres pedres que després haurien de ser col·locades es posarien en referència a aquesta, i per això la pedra angular determinava no només la posició de l’edifici sinó la seva orientació, i n’aguantava tot el pes. Per això, en la comparació que feia St. Pau, aquesta pedra corresponia a Jesucrist, el centre i la base de l’edifici que és l’Església. Després d’aquesta primera pedra, hi hauria els apòstols i els profetes; tots dos grups, compartirien la revelació del misteri de Déu i estarien en el mateix fonament de l’Església. Els pr...

  «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». Amb aquesta resposta, Jesús subratlla avui que en el Regne de Déu són més importants els lligams que s’estableixen per la fe que no pas els que s’estableixen per la sang. La Mare de Déu era sortosa pel fet d’haver infantat Jesús, però era més sortosa encar pel fet d’haver-hi cregut. I això mateix passa amb tothom: amb aquella gent que esmentava l’evangeli que escoltaven Jesús, però amb tots els qui l’han escoltat després, fins nosaltres.  I és el que li va passar al papa St. Calixt, el primer papa després de Pere que figura com a màrtir en el martirologi romà, i que la litúrgia d’avui ens proposa com a exemple de vida. Va néixer a Roma a mitjans del s. ii, i durant la seva joventut va escoltar la paraula de Déu i la va guardar, abraçant la fe cristiana ja en l’edat adulta. Va morir l’any 223 després d’haver ocupat la seu de Pere durant uns cinc anys. Sabem molt poques coses concretes de la seva vida per te...

  «Ells [els deixebles] no entenien què volia dir [Jesús]». Per bé que estaven amb ell cada dia i contínuament l’escoltaven, quan poc després de l’episodi de la Transfiguració Jesús anuncià que havia «de ser entregat en mans dels homes», els deixebles no entengueren què volia dir. Entenien les paraules, però no el seu significat. Entenien la lletra però no el designi profund de Déu, que només comprendrien després de la resurrecció. En aquell moment no tenien prou perspectiva dels fets per entendre’ls, ni tampoc havien rebut encara de l’Esperit Sant el do de la comprensió, que els permetria capir una mica el pla de salvació de Déu, que passava pel misteri de la mort i la resurrecció de Jesús. Però, malgrat tot, aquelles mateixes paraules que semblaven incomprensibles, van passar a l’Escriptura . I és així —a través de la Bíblia proclamada en la celebració litúrgica, com nosaltres avui hem pogut sentir allò que un dia sortí de la mateixa boca del Senyor, i que avui ens diu a cadascun...

  Si anem al “ChatGPT” i li preguntem “Què és un Regne?”, ens dirà que “el terme "regne" fa referència a una àrea geogràfica o política governada per un monarca”. I si li demanem “Què és el Regne de Déu?”, ens dirà que, a diferència del regne, “no és un lloc físic concret, sinó més aviat una realitat espiritual que influeix en el món físic i en les vides de les persones”, que “està regit per valors com l’amor, la justícia, la pau, la comprensió i la compassió”, i que “representa l’ordre diví i l’harmonia que Déu desitja establir en el món i en les vides humanes”. La definició no està gens malament… Però al capdavall, la IA es basa en allò que abans han escrit les persones, i les persones mai no podrem trobar paraules prou precises per descriure allò que Jesús coneixia perfectament, però que per explicar-nos-ho va necessitar ni més ni menys que 37 paràboles, una de les quals és la dels treballadors de la vinya que ens acaba de ser proclamada.  L’evangelista Mateu situa la parà...

  L’evangelista Lluc ens explica que Jesús, tot baixant de la muntanya amb els seus deixebles, s’aturà en un indret pla on es va congregar molta gent per escoltar-lo i fer-se guarir. I és allà on Jesús els dirigí les paraules que acabem d’escoltar, juntament amb molts d’altres ensenyaments. El fragment que ens acaba de ser proclamat ens parlava de dues coses diferents, però que tenen el nexe comú de la paraula: amb la imatge de l’arbre i dels seus fruits, Jesús ens ensenyava que podem conèixer cada persona per allò que diu, per les seves paraules, perquè «la [seva ] boca parla d’allò que es desborda del [seu] cor». I la imatge de l’home que edifica la casa sobre la roca també tenia relació amb la paraula perquè Jesús l’explicà per lamentar-se d’aquells que, tot i havent escoltat les seves paraules, no les posaven en pràctica: a tots aquells, els compara amb algú que edifica la seva casa sobre la sorra en comptes d’edificar la seva vida sobre la roca ferma del seu ensenyament. En ...

Sembla ser que, en la societat de Jesús, el qui solia arribar tard al casament era el nuvi. I era així perquè les famílies, per tal que es vegés la importància que donaven al matrimoni, allargassaven artificialment les negociacions del contracte matrimonial de tal manera que el nuvi solia arribar quan els convidats ja havien begut força… I Jesús ho aprofita per posar-ho com a exemple del què pot passar a la fi dels temps: quan serà, la fi del món? li havien preguntat els deixebles. Jesús no els ho diu, però els respongué amb exemples com el d’avui per dir-los que no se sap, però que cal estar vetllant i atents perquè quan passi no ens agafi desprevinguts. Però com sol passar amb les imatges bíbliques, el text té a més una gran riquesa de contingut simbòlic. El nuvi és també la imatge de Jesús que es reuneix amb la seva Església, representada per les deu verges. I com que l’Església és una societat plural en la que tothom hi cap, en aquest grup n’hi pot haver d’assenyats i de desasseny...

  L’evangeli d’avui ens parla d’humilitat i de servei. «Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit», i «El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre», són dues frases que ens mostren les actituds que més ens convenen per acollir el missatge cristià i fer créixer en nosaltres allò que Jesús ens va donar per fer camí per la vida. La paraula “humilitat” ve de la paraula llatina “humus”, que vol dir “terra”. Segons el relat del Gènesi, Déu va fer l’home del fang, de la terra, que és també el lloc on després retornem. La terra que ens sosté és també aquell material bàsic permeable, que té la qualitat d’acollir la llavor i fer-la germinar i créixer amb la humitat i les sals que abans ja ha retingut. I és així com funciona el nostre interior —que també ha sortit de la terra: Jesús ens demana que tinguem un cor obert i permeable per acollir la paraula de Déu. El nostre cor humil ha d’estar obert i disponible per escoltar i acollir l’evangeli, ...

«Creieu en el Senyor, el vostre Déu, i adoreu-lo de veritat i amb tot el cor», sentíem en la primera lectura que Josuè deia a tot el poble. Perquè per estimar de debò, amb autenticitat i profunditat, cal fer-ho “amb tot el cor”, des de dins, des del lloc més interior de nosaltres mateixos. I Josuè també els advertia severament que, si volien adorar realment Déu, ho havien de fer de forma exclusiva: el Senyor és tan gran que, si de debò volem que ocupi tot el nostre ésser, no hi ha lloc per d’altres déus, ni per d’altres ídols ni menys per distraccions que centrin la nostra atenció, el nostre cor, aquell lloc que ha de ser només per a Déu: cal estimar “amb tot el cor”. I Jesús en l’evangeli , d’alguna manera anava en la mateixa línia i aplaudia la manera d’estimar dels nens: els infants encara no han tingut temps de posar dins seu res de dolent i estimen amb sinceritat. Quan deia als deixebles «Deixeu venir els nens, […] el Regne del cel és dels qui són com ells», podríem entendre que...

La trobada de Jesús amb el pare del noi epilèptic que acabem d’escoltar , és el primer que li passà a Jesús quan baixà de la muntanya després d’haver-se transfigurat davant dels deixebles. Els tres evangelistes coincideixen en aquesta seqüència: Jesús parla amb Aquell qui per definició no té límits, i de cop i volta es troba de cara amb les limitacions de la condició humana: els deixebles que havien tingut por, que no havien pogut lluitar contra el mal que s’havia instal·lat en aquell noi, i els límits de la gent en general a qui els costava entendre tot allò que passava. Però encara que el Senyor primer es contrariés i subratllés la manca de fe dels qui eren allà, valorà que almenys un home hagués tingut fe i per això guarí el noi epilètic. I amb tota la paciència i estimació tornà a indicar un cop més a tothom quin era el camí: tenir fe. «Només que tingueu una mica de fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya que se’n vagi d’aquí, se n’anirà. Res no us serà impossible». ...

  Després d’escollir els dotze deixebles, Jesús els donà una sèrie d’indicacions i els envià a predicar per tot arreu. I una part d’aquestes indicacions són el fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat . Jesús sabia que les seves paraules podien resultar incòmodes a tot un sector de la població, i que els seus deixebles podien arribar a ser perseguits per causa d’aquesta predicació. Però els convida a no tenir por —els ho diu dues vegades, perquè encara que el testimoni de Jesús els pogués dur al martiri, el més important no és el que passi en aquesta vida sinó en l’altra: «A tothom que em reconegui davant dels homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel», i el Pare del cel té un poder infinitament més gran dels qui poden matar «el cos, però no poden matar l’ànima». Aquesta crida a la confiança que Jesús fa als seus deixebles es complementa amb la indicació de tenir interès per allò que Jesús els diu, d’estimar la paraula de Déu. De fet, la difusió de tot...