Homilies de l'Efrem

«Jo sóc la resurrecció i la vida». Aquestes paraules que acabem d’escoltar, posades en boca de Jesús, resumeixen el missatge de l’evangeli d’avui . Però val la pena que ens fixem en el moment en què són dites: Llàtzer havia mort, ja estava enterrat, i la seva germana Marta havia perdut l’esperança. Ella creia que si Jesús hagués estat allà el seu germà no hauria mort; però ara, un cop mort, ja no hi havia res a fer: calia esperar la resurrecció del darrer dia. En canvi, la resposta que Jesús li dóna en aquell moment capgira la situació: fa que els esdeveniments del darrer dia quedin en un segon terme, i la resurrecció se situï en el terreny de la relació personal amb ell: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més». L’autèntica resurrecció, la vida en plenitud, només es pot donar creient en Jesús. I no només creient-hi: fent-se amic d’ell, dialogant-hi, i cultivant una relació personal d...

Jesús té una gran habilitat, una habilitat que tots els professors voldrien tenir: sap explicar amb exemples ben senzills, realitats molt complexes. Ho demostra l’evangeli que ens acaba de ser proclamat , on ens ha explicat una cosa tan difícil d’entendre com la resurrecció, amb una imatge tan senzilla com la del gra de blat, que per donar vida i fruit ha de morir primer, s’ha de transformar. Més senzill, impossible. Però, ¿perquè ens parla de resurrecció, si el que li havien dit els deixebles és que hi havia uns grecs que el volien conèixer? Li diuen que hi ha uns estrangers no creients que l’esperen, i ell respon parlant de la glorificació, d’aquesta transfiguració que havia d’experimentar. Què ens vol dir el text, amb això? Doncs segurament que, per conèixer Jesús de veritat, necessàriament hem de parlar de la resurrecció. Perquè el coneixement de Jesús no es pot limitar al del personatge històric, sinó que estem cridats a conèixer el Crist ressuscitat de forma personal, estem ...

Les lectures d’avui ens conviden a reflexionar sobre la nostra fe en Jesús, que és la nostra roca salvadora, un fonament incommovible. I aquesta roca que és el Crist, és una roca de la qual en brollen fonts d’aigua viva. L’aigua que Moisès va fer sortir de la roca és una figura d’aquesta efusió de vida nova i d’aquesta font inesgotable de fecunditat espiritual que és Jesús. Jesús, el Déu que es deixa trobar, el Déu que dialoga tranquil·lament amb la humanitat pecadora, és aquesta aigua que treu la set. I la treu perquè té justament allò que la humanitat necessita: la salvació. La persona humana –representada en la lectura d’avui per la dona samaritana–, dubta, desconfia, i fàcilment pot caure en el pessimisme. No se’n surt, per si mateixa. Necessita algú que l’escolti, li doni confiança, i –dit en llenguatge bíblic–, la salvi. És el que fa Jesús: ens dóna contínuament el seu Esperit Sant com una aigua que apaga la set. És l’aigua que vam trobar en el baptisme, que trobem en la preg...