Déu també té set: té set de la nostra fe
Les lectures d’avui ens conviden a reflexionar sobre la nostra fe en Jesús,
que és la nostra roca salvadora, un fonament incommovible. I aquesta roca que
és el Crist, és una roca de la qual en brollen fonts d’aigua viva. L’aigua que Moisès
va fer sortir de la roca és una figura d’aquesta efusió de vida nova i
d’aquesta font inesgotable de fecunditat espiritual que és Jesús. Jesús, el Déu
que es deixa trobar, el Déu que dialoga tranquil·lament amb la humanitat
pecadora, és aquesta aigua que treu la set. I la treu perquè té justament allò
que la humanitat necessita: la salvació. La persona humana –representada en la
lectura d’avui per la dona samaritana–, dubta, desconfia, i fàcilment pot caure
en el pessimisme. No se’n surt, per si mateixa. Necessita algú que l’escolti,
li doni confiança, i –dit en llenguatge bíblic–, la salvi. És el que fa Jesús:
ens dóna contínuament el seu Esperit Sant com una aigua que apaga la set. És l’aigua
que vam trobar en el baptisme, que trobem en la pregària –que és diàleg amb
ell–, i que trobem també en els altres sagraments, especialment en l’Eucaristia.
L’Eucaristia és per a nosaltres aquesta font d’aigua viva, és aquest lloc que
no és «ni aquesta muntanya ni Jerusalem», on ens trobem amb el Crist
ressuscitat. L’Eucaristia és lloc de diàleg amb el Senyor a través de la seva
paraula, que ens és adreçada com una font inesgotable. És el lloc on cada dia
tenim la sort de sentir la seva veu que ens demana que no
endurim els nostres cors. L’Eucaristia és el lloc on podem menjar el pa de
la seva paraula que ens fa conèixer la seva voluntat, aquest pa que ha nascut
de la llavor plantada per mateix Jesús en el camp de la humanitat. I en el
context de la Quaresma –que és temps de revisió i de conversió–, aquesta
paraula té una força especial, perquè ens recorda que tots nosaltres estem
cridats a acollir aquesta pa que ens redimeix, i ens converteix a cadascun dels
creients en font de salvació per als altres.
Tots nosaltres tenim set. Tota la humanitat en té. I com els hebreus en el
desert d’aquest món, podem tenir la temptació de dubtar de la presència de Déu:
«El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?». Però de la mateixa manera que quan
Jesús demana aigua a la samaritana ja havia fet néixer en ella el do de la fe,
el simple fet de sentir necessitat de Déu ens indica que Déu també l’ha fet
néixer en nosaltres. La fe és la nostra resposta a l’amor que Déu ja ens ha
adreçat. Perquè no hem d’oblidar mai que Déu també té set: té set de la nostra
fe; té set de la nostra resposta. Siguem, doncs, des del nostre lloc en la
societat, presència de Déu en el món. Dialoguem amb els nostres contemporanis
com Jesús ho féu amb la samaritana, i fem-los arribar el seu amor com una font
d’aigua viva, que brolla sempre. Que la nostra fe en Jesús, mogui sempre les
nostres accions.
Homilia del dia de lliure elecció de la setmana iii de Quaresma
