Homilies de l'Efrem

Quan fem la nostra professió de fe, diem que Jesucrist «tornarà gloriós a judicar els vius i els morts», o bé (si fem servir el credo dels apòstols), diem que Jesucrist «seu a la dreta de Déu, Pare totpoderós, i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts». Queda clar, doncs, que segons la nostra fe, Jesús tornarà. Però ni el credo ni l’escriptura precisen res més sobre la segona vinguda del Senyor. Va ser el mateix Jesús qui ens en va parlar, però ell mateix va dir que «d’aquell dia i d’aquella hora ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare», com diu el verset just anterior a l’evangeli que ens acaba de ser proclamat. Serà una vinguda que es produirà, tan sols, quan el Pare vulgui.  Avui comencem el temps d’Advent, quan falten quatre diumenges pel Nadal. És un temps de preparació espiritual que ens ha d’ajudar a celebrar millor la festa de Nadal, en la que celebrem el Misteri de l’encarnació. I no estem preparant una simple festa ...

El passatge de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat està situat a la darrera etapa de la vida de Jesús, just abans que entrés a Jerusalem per darrer cop abans de la seva passió i mort. Per entendre’l bé, cal tenir present que l’evangeli de St. Lluc va ser escrit cap a finals del segle I, molt després dels fets que narrava. I quan aquest text fou escrit, Jerusalem ja havia estat destruïda pels romans, com a conseqüència de la dura repressió que patí l’any 70. Per tant, l’evangelista fa una barreja, i al mateix temps que explica la darrera etapa de Jesús fa una interpretació del que havia passat: potser la destrucció de Jerusalem va ser una conseqüència de no haver reconegut a Jesús com a Messies. Perquè si Jerusalem se n’hagués adonat que el Senyor estava dins seu hauria estat feliç, i les coses ja haurien passat d’una altra manera. Per tant, la conclusió és clara: tenir el Senyor a dins, dóna la felicitat. La litúrgia ens presenta aquests textos justament ara, que estem ...

Avui era el mateix evangeli qui ens donava el sentit de la paràbola que conté. Començava així: «Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». I el mateix evangeli, també, acabava amb una pregunta oberta a mode de conclusió. Deia: «quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?». Aquesta darrera pregunta, es pot interpretar en un doble sentit: per una banda, es pot entendre com una referència a la segona vinguda del Crist, que els primers cristians entenien de forma literal i esperaven veure amb els propis sentits; però per altra banda es pot interpretar com una pregunta exhortativa, com si digués: “Voleu dir que no hauríem de tenir més fe, per quan torni nostre Senyor?”, o dit en altres paraules: “Tenim prou fe?”. La fe és la resposta que l’ésser humà dóna a Déu davant la seva revelació, i la pregària contínua, la pregària perseverant que l’evangeli ens volia ensenyar, és aquest diàleg continu am...

La lectura del llibre de la Saviesa ens ha resumit molt bé el contingut de les lectures d’avui: Déu vol que ens allunyem del mal i creguem en ell. I aquesta crida a fer el bé i retornar a ell és per a tothom, encara que un s’hagi equivocat, o hagi sortit el camí. L’evangeli ho il·lustrava d’una forma immillorable amb la història de Zaqueu, «cap de cobradors d’impostos i ric». Pel seu càrrec, podem deduir que era una persona pecadora. En aquella època, l’imperi romà —que eren les forces d’ocupació, pactava amb els cobradors d’impostos la quantitat que havia de ser recollida en cada zona, i ells tenien potestat per fer tot el que volguessin per tal d’aconseguir-la; per això era molt fàcil que abusessin, i per tant, pequessin. Però tot i amb això, Jesús es fixa en ell, i li proposa d’hostatjar-se a casa seva, malgrat les crítiques que li va comportar. Perquè Jesús no havia vingut a jutjar: havia vingut per salvar a tothom, pecadors inclosos. I per això havia d’anar a casa seva. I el ...