Homilies de l'Efrem

L’evangeli d’avui ens presenta la figura de la profetessa Anna. Es tracta d’un personatge que en tota la Bíblia només apareix en aquest passatge, i únicament sabem d’ella el que acabem de llegir: filla de Fanuel –de   qui tampoc el text bíblic no en diu res–, de la tribu d’Aser –una tribu que en la història d’Israel té molt poca importància–, i vídua –un dels col·lectius més desprotegits en la Palestina del s. i . Pel que fa al detall de la seva edat, en una època en què es calcula que només una de cada 1000 persones podia arribar als 80, hi hem de veure més aviat un component simbòlic: 84 és el resultat de multiplicar el nombre 7 –que a la Bíblia indica plenitud–, per 12 –el nombre de les tribus d’Israel. Anna, doncs, és un d’aquests personatges que fan de frontissa entre el l’Antic i el Nou Testament. És una imatge d’aquella societat aparentment esgotada de l’antiga aliança, que –contra tot pronòstic– encara és capaç de donar al món un Salvador. Perquè mai no s’ha de perdre ...

Les lectures d’avui són com una escola d’esperança. A través d’aquests textos Déu ens vol transmetre confiança i ens diu que, per malament que vagi tot, Déu s’apiadarà de nosaltres i ens donarà un regne en el que se superen totes les expectatives: hi haurà pluja per regar els sembrats, la terra produirà un pa substanciós i nutritiu, i hi haurà pastura abundant pels ramats; els recs aniran plens d’aigua i Déu mateix ens embenarà les ferides. I no només això, sinó que a més una gran llum ho il·luminarà tot, tindrem qui ens guiï si ens desviem del camí, i serem escoltats per Déu de seguida que l’invoquem. És com un somni. Era com un somni pel profeta Isaïes, que l’explicava amb imatges de la vida rural. Però per nosaltres els cristians és un somni ja acomplert en la figura de Jesús. Ell és aquesta llum que ens fa present Déu, que ens porta la seva misericòrdia, i que ens guareix. A través de Jesús Déu ens ha fet arribar aquesta mà que conforta els cors desfets i embena les ferides, f...

Encara que ens pugui semblar que a la natura hi ha un equilibri perfecte, tot el que veiem és caduc i tard o d’hora passarà. Els primers cristians creien que la fi del món físic s’havia d’esdevenir d’un moment a l’altre, i amb el pas del temps es va anar veient que les profecies sobre el final dels temps s’havien de llegir en una altra clau: sí que un dia arribarà la fi dels temps; però també per a tots i cadascun de nosaltres també arribarà de forma particular aquell dia en què deixarem de pelegrinar per aquest món i entrarem en una altra realitat. I a banda el dia de la nostra mort física, també a cadascun de nosaltres ens pot arribar en qualsevol moment i de la forma més inesperada una crida de Déu, un moment en el que Déu precisi alguna cosa de nosaltres en benefici dels nostres germans. Totes tres formes d’interpretació són vàlides per entendre l’esperit atent que se’ns demanava en l’evangeli d’avui, en referència a aquell dia que vindrà «de cop i volta, (...) segur, com un l...