Homilies de l'Efrem

  Per tal de preparar-nos per a les celebracions pasquals, la litúrgia ens proposa durant tota la Quaresma de reviure els grans esdeveniments de la història sagrada que han prefigurat el misteri del Messies. Diumenge passat, l’aigua del diluvi —que elimina els pecadors i salva els justos, ens era presentada com una prefiguració del bapisme, que destrueix el pecat i ens porta a la vida. I en aquest segon diumenge, Abraham —que consuma en el seu cor el sacrifici del seu fill, és una imatge de Déu Pare, que com deia la segona lectura, no va refusar d’«entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer». Isaac, el fill que Déu li havia donat a Abraham després de patir molt, era una imatge de la benedicció de Déu. Però la màxima benedicció que podem rebre no són els béns materials ni els fills que Déu ens pugui donar en aquesta terra, sinó l’intercanvi de la vida i de la glòria de Déu. I d’aquesta màxima benedicció que converteix en llum i glòria l’existència humana, n’és...

  «No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors». Amb aquestes paraules clares i concises Jesús explicava la seva missió: donar una oportunitat als qui més la necessitaven, com un metge que acut allà on hi ha els malalts. I la crida del publicà Leví —que la tradició identifica amb l’evangelista Mateu, és una prova d’allò que Déu és capaç de fer amb les persones: va passar de ser un pecador mal vist per la societat, a ser un dels col·laboradors més estrets de Jesús. Aquella crida mogué alguna cosa molt profunda en el seu interior perquè fos capaç de deixar tots els negocis per dedicar-se completament al seguiment de Jesús.   La taula en la que Jesús i els seus deixebles segueren amb molts publicans i altra gent, encara que fos criticada en el seu moment, és per a nosaltres una imatge de l’Eucaristia que estem celebrant. Asseguts a la seva taula per escoltar-lo, persones de tot el món i de totes les èpoques continuem tenint l’oportunitat de parar per un mom...

  El relat de la guarició del leprós que ens acaba de ser proclamat és un bon resum de tota la història de la salvació: l’home s’acosta a Déu, tots dos dialoguen, i Déu el salva. I dins d’aquest relat Jesús és qui porta aquesta història a la plenitud: si la llei de Moisès prohibia acostar-se als leprosos i els marginava —com deia la primera lectura , Jesús fa tot el contrari: els acull i els guareix. Perquè Déu no pot fer altrament que estimar a totes i cadascuna de les seves criatures, i no en pot deixar cap al marge per moltes connotacions negatives que tingui el mal que pateixin o que hagin fet. El poder de Jesús sobre la malaltia, doncs, no és sinó un signe de la seva messianitat: Jesús és el veritable metge de tota la humanitat, l’únic que és capaç de salvar-la i de tornar-li la plenitud que havia perdut. Aquests primers diumenges de l’any litúrgic, les lectures ens presenten de la mà de Marc un Jesús que, a l’inici del seu ministeri públic, anava per totes les viles i pobles...

  L’evangeli sempre ens mostra una realitat polièdrica, que té moltes cares des de les quals podem aproximar-nos i aprofundir en la realitat de Déu. I avui ens podem fixar en la de l’exemple que Jesús ens dóna de responsabilitat i d’autenticitat. Jesús tenia la missió de predicar el Regne de Déu, i n’era conscient. I per complir-la havia reunit i organitzat el grup de deixebles a qui envià per tot arreu i després reuní de nou per posar en comú tot el que s’hagués produït en la missió, i descansar. Era important revisar el camí, parlar i reposar. Però la situació es va capgirar per la gran quantitat de persones que tenien necessitat de la paraula de Jesús, que van provocar un canvi de plans. I Jesús, lluny de contrariar-se o d’enfadar-se i conscient que la seva missió tenia una importància i una prioritat, no tingué cap problema en abandonar allò que s’havia proposat de fer, i donar-se pacientment a allò que era la seva missió principal: pasturar el poble de Déu. Fou un petit gest ...