Recuperem la il·lusió i la passió que van associades amb la nostra vocació

 


«No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors». Amb aquestes paraules clares i concises Jesús explicava la seva missió: donar una oportunitat als qui més la necessitaven, com un metge que acut allà on hi ha els malalts. I la crida del publicà Leví —que la tradició identifica amb l’evangelista Mateu, és una prova d’allò que Déu és capaç de fer amb les persones: va passar de ser un pecador mal vist per la societat, a ser un dels col·laboradors més estrets de Jesús. Aquella crida mogué alguna cosa molt profunda en el seu interior perquè fos capaç de deixar tots els negocis per dedicar-se completament al seguiment de Jesús.  

La taula en la que Jesús i els seus deixebles segueren amb molts publicans i altra gent, encara que fos criticada en el seu moment, és per a nosaltres una imatge de l’Eucaristia que estem celebrant. Asseguts a la seva taula per escoltar-lo, persones de tot el món i de totes les èpoques continuem tenint l’oportunitat de parar per un moment la nostra activitat i reunir-nos amb ell per escoltar-lo. Aquí és on ens continua parlant de forma viva i real a cadascú, perquè també nosaltres fem el mateix procés que féu Leví: «No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors», recordem que ens deia. Jesús no va venir per dir-nos el que ja sabíem o el que ens agrada sentir, sinó per ajudar-nos a girar els nostres cors cap a Déu, per cridar la nostra atenció perquè la dirigim vers allò que Déu ens demana, siguem qui siguem, i sigui quin sigui el nostre passat. En una paraula, Jesús ha vingut —i ens crida a seure amb ell a taula, perquè ens convertim. 

Perquè aquest canvi tan sobtat en la vida de Leví fos possible, ben segur que hi devia haver dos elements que es poden deduir del text: il·lusió i passió. Si no hi hagués hagut il·lusió, Leví no hauria convidat tots els seus amics a casa seva per trobar-se amb Jesús. I si no hi hagués hagut passió pel projecte de Déu, tampoc no ho hauria deixat tot per seguir-lo de la forma que ho va fer. Tots nosaltres també vam rebre un dia una crida, una vocació. Però el dia a dia, la rutina, les situacions difícils per les que ens toca passar, poden fer que de vegades oblidem la transcendència d’aquesta crida, poden fer que la il·lusió i la passió que produeixen formar part d’un projecte de tanta envergadura es vagi refredant. Necessitem també el metge. Per això l’Església, amb la Quaresma, ens proposa cada any de forma cíclica aquest temps propici per revisar la nostra vida. Perquè sigui quin sigui el nostre grau de compromís amb el Senyor, si la vocació que hem rebut hagués anat perdent força o s’hagués refredat, puguem tornar a recordar-la i recobrar-ne el vigor: Déu compta amb nosaltres per edificar el seu Regne, i per això ens ha cridat. Recuperem la il·lusió i la passió que van associades amb la nostra vocació, i no només ens ho agrairà el Senyor sinó que també ens serà un motiu de joia interior, preludi de la Pasqua.


Homilia del dissabte després de Cendra.

Lc 5,27-32

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta

Imatge
L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...
Més informació