Homilies de l'Efrem

  Tota la Sagrada Escriptura —i els fragments que ens han estat proclamats avui en són un exemple, ens deixen clar que aquesta vida corporal o terrena que coneixem, té una continuïtat més enllà de la mort. Encara que sapiguem que el nostre cos morirà, la fe de l’Església ens ensenya que la mort no és el final de res, sinó una porta que ens obre pas cap a una altra realitat: “Crec en […] la resurrecció de la carn”, i “[Crec] en la vida perdurable”, direm d’aquí uns moments quan professem la nostra fe. Jesús ens ho va explicar àmpliament fent servir diferents paraules i de diferents maneres, com sentíem en l’evangeli que ens ha estat proclamat avui . Si has tingut una collita abundant i t’ho reserves tot per a tu per donar-te a una vida tranquil·la, quan «et reclamen el deute de la teva vida»… de què et serveix? El més important a la vida és assegurar les coses materials? O bé és una altra cosa? L’autor del llibre del Cohèlet, com hem escoltat en la primera lectura , deia el mateix a...

  En certa ocasió, un jove a qui se li havia mort de forma prematura un familiar molt proper es va enfadar amb Déu, i va decidir que a partir d’aleshores seria ateu: així ho va afirmar, i així va viure durant un temps. Però un bon dia, mentre es preparava per fer una activitat que tenia un cert risc, es va adonar que, de cop i volta, estava resant el Parenostre per encomanar-se a Déu. Aquesta pregària que Jesús ens ensenyava avui a l’evangeli li va brollar espontàniament del cor quan es trobava en un moment límit, i aleshores es va preguntar: Quina mena d’ateu sóc, doncs? Vegem-ho. Ens podem imaginar dues persones que s’estimin però no s’ho diguin mai? O dues persones que s’estimin i no es parlin? És difícil… Doncs el mateix passa entre Déu i nosaltres: si estimem Déu, si Déu ens estima, no pot ser que no ens parlem mai. I aquest diàleg mutu entre Déu i nosaltres és la pregària. I fixem-nos que diem “diàleg” i no “monòleg”, encara que ens sembli que en la oració del Parenostre nom...

  L’evangeli d’avui ens enfronta de nou amb el misteri del mal, i de com conviu subtilment barrejat amb el bé. La bona llavor plantada pel sembrador i el jull plantat per l’enemic, que han de créixer junts perquè si arrenquéssim l’un faríem malbé l’altre, eren un exemple d’aquesta convivència del bé i del mal. Una convivència que no era cap novetat, com es pot deduir de la primera lectura del llibre del profeta Jeremies: el profeta s’havia posat a la porta del temple perquè els israelites se n’adonessin de com —encara que de paraula tinguessin la intenció d’adorar Déu, d’obra robaven, mataven, cometien adulteri, juraven en fals, i seguien d’altres déus. Poc a poc s’havien deixat portar per aquest mal que convivia amb el bé, i per desfer-se’n i poder tornar a Déu primer se n’havien d’adonar. En aquesta eucaristia, fem memòria de Sta. Brígida, una santa del s.  XIV  que també hagué de conviure i lluitar amb aquesta barreja del bé i del mal. La seva vida té dos períodes cl...

  «En aquell temps, els fariseus planejaven com podrien fer-ho per matar Jesús». I és que la guarició del paralític a dins mateix de la sinagoga que precedeix el fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat , havia estat la gota que havia fet vessar el got: els fariseus l’havien viscut com una provocació. I la solució fàcil sempre és treure’s del damunt aquell qui ens fa nosa. Però Jesús, en canvi, no opta mai per aquest tipus de solucions: defuig el conflicte, i continua preocupant-se pels més febles amb tota discreció: «curà tots els malalts, però els manà que no ho fessin públic». L’evangelista veu en aquesta discreció de Jesús el “Servent del Senyor”, aquell personatge misteriós anunciat pel profeta Isaïes a través del qual Déu havia de restaurar Israel després de la humiliació que havia suposat la deportació, després que el culte al Temple s’hagués interromput. Tot allò que Isaïes deia d’aquell servent, ara es veia acomplert en Jesús, que anunciava el que és just però...

  L’evangeli que ens acaba de ser proclamat és una invitació a entrar a l’escola de Jesús: «Veniu a mi», deia el Senyor. I és una crida dirigida especialment als més febles: «Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats» puntualitzava, perquè els més dèbils eren els qui més necessitat tenen de l’ensenyament que s’impartia en aquella escola: un ensenyament contraposat a l’ensenyament legalista del judaisme d’aquell temps, causat per la interpretació restrictiva de la Llei de Moisès que feien els Mestres de la Llei. Aquests, feien una interpretació que en comptes d’ajudar a anar cap a Déu suposava una càrrega feixuga, un jou impossible de dur. I Jesús es va adonar que calia capgirar la situació i oferir un altre ensenyament: no tenia cap sentit que una Llei que havia estat posada per apropar els homes a Déu posés les coses difícils als qui més necessitat tenien del seu amor. I per això Jesús, amb benvolença i humilitat, ofereix un model contrari: una llei que es basa en l’amo...

En la lectura continuada de l’evangeli segons St. Mateu que hem anat fent durant tota la setmana, des de dimecres estem llegint el capítol 10 que comença amb l’elecció dels dotze apòstols. Jesús va enviar aquest grup de deixebles més propers a ell a predicar el Regne de Déu, els va donar instruccions força precises, i els va alertar dels perills que tindrien en transmetre un missatge que no deixava indiferent a ningú. Però al mateix temps —com escoltàvem en el fragment que avui ens ha estat proclamat, els convidava a tenir confiança i els prometia el seu reconeixement. Els donava confiança demanant-los tres vegades que no tinguessin por: ni de proclamar el que han rebut de Jesús, ni dels qui poden matar el cos però no l’ànima, ni de caure en l’oblit del Pare, que els estima i els coneix molt bé perquè els «té comptats cada un dels cabells». I els donava la promesa del seu reconeixement indicant-los que a partir d’aleshores tindrien una relació que els uniria a ell d’una forma especial...

  El missatge de Jesús no deixa indiferent a ningú. Ell mateix va acabar morint a la creu per causa del gran impacte que van tenir les seves paraules, i molts dels primers deixebles no van tenir una sort gaire diferent. Per això els deixebles eren «com ovelles enmig de llops», perquè encara que l’anunci del Regne no hauria de portar sinó pau i amor, en veritat també posava en evidència tot allò que hi anava en contra, i això generava d’entrada rebuig. Un rebuig que fàcilment es podia transformar en por i en odi, fins i tot al si de la pròpia família. Però malgrat tot, les armes que Jesús proposa per lluitar-hi estan en coherència amb el que ell mateix predica: la cautela, la senzillesa, i la perseverança: «sigueu cautelosos com les serps i senzills com els coloms», només «els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Encara que tot sembli anar en contra, la confiança més profunda en Déu sempre és la millor ajuda. Aquells dotze deixebles que van ser enviats per Jesús a ...