Aquesta vida té una continuïtat més enllà de la mort.
Tota la Sagrada Escriptura —i els fragments que ens han estat proclamats avui en són un exemple, ens deixen clar que aquesta vida corporal o terrena que coneixem, té una continuïtat més enllà de la mort. Encara que sapiguem que el nostre cos morirà, la fe de l’Església ens ensenya que la mort no és el final de res, sinó una porta que ens obre pas cap a una altra realitat: “Crec en […] la resurrecció de la carn”, i “[Crec] en la vida perdurable”, direm d’aquí uns moments quan professem la nostra fe. Jesús ens ho va explicar àmpliament fent servir diferents paraules i de diferents maneres, com sentíem en l’evangeli que ens ha estat proclamat avui. Si has tingut una collita abundant i t’ho reserves tot per a tu per donar-te a una vida tranquil·la, quan «et reclamen el deute de la teva vida»… de què et serveix? El més important a la vida és assegurar les coses materials? O bé és una altra cosa? L’autor del llibre del Cohèlet, com hem escoltat en la primera lectura, deia el mateix amb unes altres paraules: «[…] tot és en va. Després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res»… Cadascuna en el seu estil, les lectures d’avui ens conviden a reflexionar sobre la importància que tenen les coses materials, per les quals tant ens esforcem en aquest món, però que no ens serveixen per al venidor… En aquest sentit també St. Pau en la segona lectura ens convidava a cercar i estimar «allò que és de dalt, no allò que és de la terra». Ens convidava a posar la mirada no en la immediatesa de la vida present, sinó en el nostre destí final, que va més enllà.
La celebració eucarística de cada diumenge, com la que estem celebrant, ja és un tast d’aquesta vida futura, ja n’és una penyora. Quan sortint de la quotidianitat venim a la celebració a trobar-nos amb el Senyor, en aquest moment ja estem rebent allò que necessitem per preparar-nos per a fer aquest camí, que és la Paraula de Déu que ens és proclamada i ens parla al cor de cadascú, i els dons eucarístics —el pa i el vi, que a banda de ser un aliment espiritual per a la nostra ànima, porten l’Esperit Sant que ens ajuda a fer camí cap al nostre veritable destí, i ens ajuda a arribar-hi.
Per això, avui, a través d’aquestes lectures el Senyor ens convida a preguntar-nos sobre la relació que tenim amb les coses materials, amb les riqueses, amb els diners que guanyem… Ens convida a examinar si ens en valem per fer camí cap a Déu, o bé si ens són un obstacle per aquest mateix camí. És evident que no hem de viure de forma ingènua, i que necessitem un mínim per a viure i per a poder-nos dedicar a fer créixer el Regne de Déu. Però és segurament també força evident que potser el que necessitem no és tant com el que tenim, o el que ens pensem que necessitem. Les coses materials ens poden ser un destorb per assolir les eternes si el fet de tenir, o lluir, o aparentar és el que centra la nostra atenció, perquè això alimenta actituds contràries a les que Jesús ens demana. Però si —pel contrari, amb les coses materials fem obres de caritat, ajudem als altres, o les fem servir per fer arribar als altres aquell amor que Jesús ens demana que tinguem amb el proïsme, aleshores és diferent. Es tracta, com sempre, de trobar un equilibri: popularment diem que tot el que tenim “no ens ho endurem”… però sí que ens endurem l’amor que haguem donat, la generositat que haguem tingut, el bon gest que haguem fet per als altres, o got d’aigua que haguem donat a l’assedegat. Aprofitem el temps de vacances més calmat per fer aquesta reflexió, i per tornar després a la nostra quotidianitat enfortits, i amb la intenció que, tot allò que fem, ens aprofiti després al cel.
Diumenge XVIII durant l’any / C
Ecle 1,2;2,21-23 / Col 3,1-5.9-11 / Lc 12,13-21
