Homilies de l'Efrem

  Quan els pares de Jesús el dugueren al temple per presentar-lo al Senyor, tal i com establia la Llei de Moisès per als fills primogènits, l’evangelista ens explica que es produïren un parell de trobades: la primera amb l’ancià Simeó —que vam llegir ahir, i la segona amb la profetessa Anna, que acabem d’escoltar. Totes dues trobades tenen un gran fons de contingut. Però així com de la trobada amb Simeó se’n donen molts detalls, i fins el diàleg que van tenir ha passat en forma de càntic a la litúrgia, és curiós que de la trobada amb Anna no se’n destaca cap element ni se’n dóna cap detall: el text ens parla d’Anna, ens diu que era una profetessa, que era filla de Fanuel i de la tribu d’Aser, que era vídua i tenia vuitanta-quatre anys, i que vivia dedicada al culte al Senyor. I que després de trobar Jesús va donar gràcies a Déu i no en deixà de parlar «a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida». Però de la trobada en si, no en diu res. Potser, en el fons, és...

  En temps de Jesús es creia que el profeta Elies tornaria per tal de preparar el poble per a la vinguda del Messies. Era una creença inspirada en el darrer anunci del darrer llibre dels profetes, el profeta Malaquies, que citava la primera lectura del Siràcida: «Diu l’Escriptura que estàs a punt per venir, [Elies], quan serà l’hora, a calmar la indignació de Déu abans no esclati, i fer que els pares es reconciliïn de tot cor amb els fills». En aquesta cita, l’expressió “quan serà l’hora” es referia “al dia del Senyor” del text original, un dia indefinit en el temps en què Déu hauria d’intervenir a favor del seu poble. Era un dia esperat com un dia de victòria contra els enemics, un dia de salvació; però també en d’altres passatges de l’Antic testament se’l cita com un dia de càstig terrible per als qui no han estat fidels a l’aliança de Déu. I com que els deixebles de Jesús havien sentit als Mestres de la Llei parlant d’aquest dia i d’aquesta nova vinguda d’Elies, li pregunten a J...

  Les paraules d’esperança del profeta Isaïes que hem escoltat en la primera lectura, foren escrites en un context dramàtic. Era una època de fortes tensions internacionals entre el regne del nord i del sud, amb la por de la invasió assíria. Era una època d’inestabilitat política, un moment  complex i de forts canvis socials. Però malgrat tot, el profeta no deixà d’encoratjar el poble perquè es mantingués fidel a Déu, i ho féu amb un llenguatge poètic. Encara que el món semblés esfondrar-se, Déu es mantenia en la seva promesa de salvació i no deixaria de complir la seva paraula de suscitar un descendent de David com a messies que instaurés un reialme segons el designi de Déu. Per això deia: «Poble de Sió, […] ja no ploraràs més. Així que el Senyor sentirà el teu crit d’auxili, s’apiadarà de tu i t’escoltarà», t’alimentarà, et guiarà, farà que puguis treure el millor pa de la terra, donarà les millors pastures per al bestiar, i l’aigua no faltarà. En altres paraules: en un mome...