Homilies de l'Efrem

La trobada entre Jesús i Natanael que es produeix per mitjà de Felip està plena d’elements que poden semblar “predestinats” o “casuals”: Felip es troba amb Natanael de forma casual, li parla de Jesús, Natanael en dubta pel simple fet que Jesús sigui de Natzaret, i després, quan es troben físicament, Jesús l’identifica com «un israelita digne d’aquest nom, un home que no enganya», simplement perquè “l’havia vist quan era sota la figuera, abans que Felip el cridés”. A Jesús, alguna cosa li devia cridar l’atenció de Natanael perquè amb una simple mirada l’identifiqués com un home autèntic, que no enganya, i el cridés a ser del seu grup. De vegades, quan coneixem una persona per primer cop, hi ha petites coses que fem i petits senyals que, sense necessitat de paraules, ens diuen molt d’aquella persona i ens transmeten confiança i seguretat; o fan que —sense més explicació, hi connectem. I això és més o menys el que devia passar entre Jesús i Natanael. El text no ho precisa més, però sí qu...

  En el món antic els infants tenien una consideració molt diferent de la que tenen ara. De fet, quan l’antic poble d’Israel va ocupar la terra promesa, van haver de lluitar contra el costum dels pobles cananeus de sacrificar els fills primogènits als déus que adoraven, com podem llegir en el llibre dels Salms. A l’època de Jesús aquesta fase ja estava superada, però diversos testimonis ens indiquen que en la Palestina d’aquell temps els infants no comptaven de la mateixa manera que ara. Es pot comprendre per l’alt índex de mortalitat infantil que hi havia en una societat que no tenia els nostres recursos per lluitar contra les epidèmies, ni tampoc tenia les mateixes possibilitats que nosaltres en quant a l’alimentació. Tot aquest conjunt feia que els petits no es comencessin a considerar fins que no es veia clar que havien sobreviscut a la infantesa. Nosaltres som fills d’una altra època: la mortalitat infantil va començar a baixar en el si de les societats industrialitzades, i l...

Quan hem de parlar del Misteri amb majúscula, ens trobem amb el problema de la falta de paraules: per molt que ens vulguem esforçar, mai no podrem explicar ni expressar la grandesa d’allò que Déu ens té preparat des de l’eternitat, i que la Mare de Déu ja viu amb plenitud. I per això recorrem a imatges, comparacions, i sovint a la música, que més enllà de les paraules també ens eleva l’esperit. Per això avui proposem una imatge musical que ens ajudi a endinsar-nos una mica en el Misteri que avui celebrem. Si comparéssim la història de la salvació amb una obra musical, podríem atribuir a Déu el paper del compositor: ell és qui té al cap prèviament allò que vol que els oients escoltin, visquin i sentin. La partitura de l’obra podria ser la Sagrada Escriptura. Seguint aquesta imatge a l’Esperit Sant li correspondria ser la mateixa Música, que tot i la seva naturalesa etèria té un gran poder per entrar dins nostre, moure’ns i transformar-nos. I a Jesús li podria escaure el paper de directo...