Homilies de l'Efrem

Potser el cec Bartimeu, germans i germanes, hi veia més del que es pensava... Ell, tot i estar privat del sentit de la vista, va saber veure que Jesús era el fill de Déu. Perquè, hi ha coses que no es veuen a través dels ulls. Podem veure dos amics, però no podem veure l’amistat; i hi és. Podem veure dues persones que s’estimen, però no podem veure l’amor; i hi és. I encara que el cec Bartimeu no pogués veure Jesús físicament, va veure que era el Messies, el «Fill de David». I això precisament és el que Jesús més li va valorar: «la teva fe t’ha salvat», li digué. Perquè la fe és un do de Déu. Però perquè faci efecte hem de ser nosaltres qui després li donem resposta. I ell la va donar, i ho va poder fer en persona. Els cristians que hem vingut després, però, hem conegut Jesús d’una altra manera. La porta per la qual hem rebut la fe és el sagrament del baptisme. De fet, antigament a aquest sagrament se l’anomenava “el sagrament de la il·luminació”, perquè a través d’ell Jesús podia...

Déu és com un jutge estricte que no en perdona ni una? O és com un pare bo que sempre dóna noves oportunitats? L’evangeli d’avui ens il·lustrava cada una d’aquestes visions contraposades de Déu amb una imatge diferent. Per la primera, l’evangelista fa referència a dues notícies que en aquell temps devien ser ben conegudes per tothom: el cas d’uns galileus assassinats per Pilat mentre oferien sacrificis en el Temple, i el d’un grup de jueus que moriren sota la runa de la torre de Siloè quan es va esfondrar. La gent veia en aquestes formes de morir un càstig pels pecats comesos. Per il·lustrar la segona visió, en canvi, l’evangelista fa servir la imatge del vinyater, que malgrat veure que durant tres anys consecutius la figuera no havia donat cap fruit, encara li dona una nova oportunitat abans de tallar-la, cavant la terra i femant-la. Si Déu fos un jutge estricte els errors serien clarament la nostra fi, perquè hauríem de pagar per ells. Si Déu és un pare bo, en canvi, els erro...

  L’evangeli d’avui ens convida a reflexionar sobre la que hauria de ser la nostra actitud fonamental: el servei. Jaume i Joan, els dos deixebles que van anar a trobar Jesús per mirar de tenir una bona posició, segurament no ho feien amb mala intenció: simplement, actuaven portats per la manera de pensar del món. Estar en una bona posició és un desig de molta gent. I com que al començament els deixebles es pensaven que Jesús seria un Messies polític que instauraria un nou ordre social, ells volien assegurar-se un bon lloc. És molt humà. Però Jesús els trenca un cop més els esquemes: el nou ordre passa pel servei: «qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots». Just al revés del que havien anat a demanar. El servei converteix una bona persona en un bon deixeble de Jesús. Els deixebles que van anar a trobar Jesús, avui som nosaltres. L’Eucaristia ens fa present el Senyor ressuscitat en la comunitat reunida, en ...

Ser cristià no és tan sols una relació amb Déu que es visqui des de la intimitat, sinó que és una vivència que cal compartir amb els altres. Per seguir l’exemple del Crist cal, necessàriament, tenir els altres en compte. I per això tot cristià –si vol viure de manera conseqüent amb la seva fe, ha de donar testimoni als altres amb la seva vida. Encara que tot allò que impliqui una relació, pugui ser també font de conflictes i malentesos. De fet, les dificultats han conviscut amb el cristianisme des del començament. Els primers cristians van ser perseguits, i molt sovint van haver de donar explicacions de la seva fe; primer davant dels jueus, i més tard amb els romans. És des d’aquest context que es pot entendre millor el triple missatge que Jesús donava als seus deixebles a l’evangeli d’avui , per ajudar-los. En primer lloc els deia que no estan sols davant de les dificultats, perquè la relació és mútua: «tothom que em reconegui davant els homes, el Fill de l’home el reconeixer...

Si els temps de l’evangeli fossin avui, és possible que el Senyor s’hagués valgut dels mitjans de comunicació moderns i de les xarxes socials per fer córrer allò que tenia per dir. Però en un món en què les comunicacions eren lentes, la manera de difondre informacions era enviant missatgers físicament. Concretament, el text diu que Jesús va enviar setanta-dos deixebles a preparar els seu camí. És possible que es tracti d’un número simbòlic: 72 són sis dotzenes, que és un número rodó en la base 12 que feien servir en aquell temps per comptar. Però no és coincidència que 72 sigui també el nombre de països coneguts que figura en la llista del capítol 10 del llibre del Gènesi (segons la versió grega): l’evangelista pretén dir amb això que la intenció de Jesús era la de difondre la bona nova de l’evangeli a tot el món conegut. Va ser així com es va començar a escampar el missatge cristià. La litúrgia ens convida a reviure aquests fets precisament el dia en què celebrem la memòria d...