Homilies de l'Efrem

  És molt probable que, si tinguéssim l’oportunitat de viure en primera persona una escena com la que ens acaba de descriure l’evangeli , quedéssim astorats per l’aparatositat de tot plegat. I en canvi, l’evangelista sembla posar l’accent —més que en el poder de Jesús, en l’autoritat: «La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat», deia el text. I és que un poder mal exercit, pot fer perdre autoritat. I en canvi la coherència de vida i l’exemple fa guanyar una autoritat que —encara que no es tingui poder, pot ser més forta que qualsevol poder fàctic. Per això no és estrany que l’anomenada de Jesús s’estengués ràpidament per tota la regió de Galilea i més endavant per tot el món fins avui: és perquè li venia de l’autoritat que ell s’havia guanyat treballant dia a dia, i no del poder que pogués tenir com a Fill de Déu. El nou testament reconeix en aquesta autoritat de Jesús el compliment de la profecia de la vingu...

  Els dos versets de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat expliquen dues situacions que es van donar al començament del ministeri de Jesús per Galilea. I són dues situacions que queden ben referenciades al llarg dels primers capítols de l’evangeli de Marc. Per una banda, el fet que Jesús atreia l’atenció de les multituds: quan van entrar a casa —deia el text, «tornà a reunir-s’hi tanta gent que no els quedava temps ni de menjar». I per altra banda el fet que aquesta atracció es vegés contrarestada per la incomprensió dels seus familiars més propers, que el van anar a buscar «per endur-se’l perquè deien que havia perdut el seny». Quan Jesús, doncs, dugué a terme la seva missió de predicar la bona nova de Déu, el resultat immediat van ser, paradoxalment, dues situacions contraposades i fins contradictòries: l’atracció per part de moltes persones, que passava de forma simultània amb el rebuig dels seus propis familiars. Avui que en aquesta eucaristia celebrem la memòria de la Ma...

  Avui la litúrgia ens convida a reflexionar a partir de tres taules. La primera és la taula de la casa de Leví, el publicà . Era una taula en la que a més de Jesús, hi van seure «altres publicans i pecadors». Però això no era un obstacle perquè Jesús i els seus deixebles hi seiessin. Al contrari. I no van refusar la invitació perquè, com ens deia el mateix Jesús, ell no havia vingut «per cridar els justos, sinó els pecadors». I allà n’hi havia. I fent-s’hi, parlant-hi, establint ponts, devia acabar assolint el seu objectiu, ja que la tradició identifica el publicà Leví amb l’apòstol i evangelista Mateu. Seient a taula amb ell Jesús el va transformar, i Déu va fer coses bones amb persones considerades dolentes.   La segona taula és la de l’Eucaristia. És una taula en la que s’hi han assegut incomptables persones al llarg de tota la història, i ben segur que no totes han estat santes. I Jesús no s’ha cansat mai de cridar-hi gent, perquè la seva missió no és la de «cridar els ju...

L’evangeli ens situa avui en un punt molt concret de la geografia: Betlem. Vuit quilòmetres al sud-oest de Jerusalem, encara es troba avui la ciutat homònima que el text bíblic ens referia com a lloc exacte d’uns fets molt precisos. Betlem és el mateix lloc on tres mil anys abans ja s’hi havien assentat els cananeus i havien adoptat el déu caldeu de la fertilitat, Lahama . Beit-Lahama, «casa de Lahama», “casa de la fertilitat”, és el possible origen del nom de Betlem. És el mateix lloc on mil anys abans dels fets que ens explicava l’evangeli hi havia vist la llum David, el noiet més petit de la família però que havia estat escollit per esdevenir el gran rei. Aquell rei que en una ocasió es va alimentar amb els pans d’ofrena que únicament podien menjar el sacerdots. El nom hebreu de la ciutat, Bet-Léhem , vol dir «la Casa del Pa»… I és en aquest lloc concret, a Betlem, que en un moment precís de la història Déu es va fer carn. El nom àrab de la ciutat, Bayt Lahm , significa literalment...

  Les lectures d’avui ens parlaven de la paraula de Déu des de dos perspectives diferents: la de l’Antic i la del Nou testament. La primera lectura del Siràcida identificava la paraula de Déu amb la Saviesa. Segons aquest text, la Saviesa havia estat creada per Déu «abans del temps, des del principi», i és eterna: «mai més no deixaré d’existir», deia ella mateixa. I fou per voluntat de Déu que aquesta paraula va baixar del cel i es va establir en el món a través del poble escollit, amb la missió de ser escampada per tot arreu. La segona perspectiva era la que sentíem en l’Evangeli : «Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi». I aquesta paraula eterna, creada des del principi, «es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle». És a dir, va venir del cel en forma humana amb la missió d’arribar a tothom, parlant directament al cor de les persones. Totes dues perspectives, doncs, coincideixen en...

  «Qui ets tu?» , li preguntaven els jueus a Joan Baptista perquè donés raó d’ell mateix. Però ell no respongué parlant de si mateix, sinó d’un altre. Qui fos ell no era important; el que sí que n’era era el qui venia després d’ell. Era aquell per qui Joan havia estat preparant el camí, i ara els anunciava que ja el tenien present enmig d’ells encara que no el coneguessin. I els feia una crida a l’atenció: per reconèixer el Messies havien d’estar atents. També en la primera lectura hem escoltat una crida a l’atenció: en aquella comunitat n’hi havia hagut alguns que, deixant-se seduir per noves doctrines, s’havien desencaminat abandonant allò que havien sentit des del principi i duent una vida descuidada. I l’autor de la carta els convidava a estar atents i mantenir-se en la veritat: mantenir-se «en el Fill, seguint la doctrina que us ensenya la unció de l’Esperit» era la clau per tenir una vida reeixida i no haver-se d’avergonyir. I per mantenir-se en comunió amb el Crist, aquell ...