Cada vegada que estimem fem realitat el Misteri de Nadal

 


Les lectures d’avui ens parlaven de la paraula de Déu des de dos perspectives diferents: la de l’Antic i la del Nou testament. La primera lectura del Siràcida identificava la paraula de Déu amb la Saviesa. Segons aquest text, la Saviesa havia estat creada per Déu «abans del temps, des del principi», i és eterna: «mai més no deixaré d’existir», deia ella mateixa. I fou per voluntat de Déu que aquesta paraula va baixar del cel i es va establir en el món a través del poble escollit, amb la missió de ser escampada per tot arreu. La segona perspectiva era la que sentíem en l’Evangeli: «Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi». I aquesta paraula eterna, creada des del principi, «es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle». És a dir, va venir del cel en forma humana amb la missió d’arribar a tothom, parlant directament al cor de les persones. Totes dues perspectives, doncs, coincideixen en les coses fonamentals: Déu va crear a través de la paraula, i ens ha volgut donar aquesta mateixa paraula per a la nostra salvació.

Aquella saviesa de Déu —fent servir les paraules del Siràcida, o aquella «Llum veritable […] que, en venir al món, il·lumina tots els homes» —fent servir les paraules de l’evangeli, no és un concepte abstracte ni una cosa que passés un cop i prou, sinó que s’identifiquen amb el Crist: «la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist», deia el text. Tot allò que Jesús ens digué, ho deia la mateixa paraula de Déu feta carn, i ens revelava allò «que està en el si del Pare» i que «ningú no ha vist mai». Jesús completà la Llei de Moisès amb la gràcia, una gràcia que regenera i ens confereix la condició de fills i ens atorga l’esperit de saviesa. I aquesta paraula ha quedat viva en l’Església, i ens continua essent proclamada a cadascú de nosaltres de forma real i efectiva en la litúrgia, i d’una manera especial en l’Eucaristia. Encara que ens faci un cert vertígen o ens causi una gran impressió, aquella mateixa paraula per la qual Déu creà el món, és la mateixa que avui se’ns dóna a nosaltres. Avui, i sempre que seiem a taula amb el Senyor ressuscitat que vol el millor per a nosaltres. 

I aquesta paraula que fent un moviment descendent va venir al món, ha de tenir un retorn cap amunt: perquè el moviment sigui complert, s’ha de traduir en fets reals que tinguin un efecte en les nostres vides. Si no, ens pot tornar a passar allò que ens reportava l’evangeli: «Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit»… Per tant, tots i cadascú estem convidats a escoltar atentament aquesta paraula que és el mateix Déu, perquè, com pregava St. Pau en la carta als Efesis, ens «concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell». Per tant, ens podem preguntar un cop més: qui és Ell? I si concloem amb St. Joan que «Déu és amor», vol dir que tot aquest gran Misteri es pot concretar en el precepte de l’amor: l’amor a Déu i l’amor al proïsme. Cada vegada que estimem estem fent viva l’essència més profunda de Déu, i el fem present enmig nostre. Cada vegada que estimem, fem que Déu sigui viu en nosaltres, i fem realitat així el Misteri de Nadal. Déu es va fer un de nosaltres per amor, d’una manera completament gratuïta. I per amor ens va fer do de la seva divinitat: cada vegada que estimem fem realitat aquest gran misteri que Déu ha volgut compartir amb tots i cadascun de nosaltres. És un programa de vida excel·lent, una font inesgotable que tots estem cridats a compartir. 


Diumenge II després de Nadal

Sir 24,1-2.8-12 / Jo 1,1-18

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Què significa ser deixeble de Jesús?

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta