Homilies de l'Efrem

El fragment de l’evangeli que acabem d’escoltar ens parlava del Tetrarca Herodes Antipes, governador de Galilea entre els anys 4aC i 39 dC, és a dir, tot el període de la vida de Jesús. El seu pare, el rei Herodes el Gran, va ser el qui va manar la matança dels innocents quan s’assabentà del naixement de Jesús, de qui havia sentit a dir que era el Messies esperat. I com el text ens recordava, ell, influït per la seva esposa Herodies, havia fet matar a Joan Baptista, que era el precursor de Jesús. Segurament, doncs a Herodes no li feia massa gràcia que parlessin de Jesús com el rei dels jueus, perquè era ell el qui ostentava aquesta dignitat reial. Però, malgrat tot, l’evangeli ens explicava que Herodes estava intrigat per tot el que sentia dir de Jesús, i tenia ganes de veure’l. Jesús despertava la curiositat fins i tot entre els seus enemics. Què tenia Jesús, que despertés aquesta curiositat? En aquesta Missa, tal i com hem explicat al començament, celebrem la memòria dels s...

La festa d’avui ens convida a fer-nos una pregunta difícil: Qui és, Déu? És un ésser suprem que viu a la Glòria i està per damunt dels nostres sofriments? O, al contrari, és aquell que s’identificà tant amb el patiment humà que acabà sofrint la mort ignominiosa de la creu? Jesús ens respon aquesta pregunta presentant-nos una imatge de Déu que uneix les dues coses: per mitjà de la creu, Déu és aquell que és capaç de transformar la mort en vida, i el dolor en joia. Per la resurrecció, Déu transforma allò que era un instrument de mort horrible en una font de vida. Perquè la creu no fou el final de res, sinó una porta que ens obrí una nova dimensió. I no només per a aquell qui la patí, sinó també per a «tots els qui creuen en ell», com ens deia l’evangeli . A l’Eucaristia, el pa i el vi també són transformats. Per la seva paraula, allò que només eren uns dons purament materials es converteixen en la presència real del Crist. I rebent-los incorporem en nosaltres precisament aquell...

Totes les civilitzacions antigues, en un intent d’estructurar els pas del temps, van elaborar calendaris inspirats en els cicles naturals. I la setmana de set dies és al menys tan antiga com la civilització babilònica: el relat de la creació del Gènesi, que ens presenta a Déu creant el món en sis dies i descansant el setè, ve de l’època en què els jueus exiliats a Babilònia necessitaven un dia de descans periòdic per dedicar-lo al Senyor. I això que va començar com costum sa, amb el pas del temps es va anar transformant. Per assegurar que tothom complís el repòs del dissabte es van anar afegint una sèrie de normes per aquell dia; i en temps de Jesús eren tantes i tantes, que al final s’havia convertit en una missió gairebé impossible de complir. Què era més important? Dedicar un dia al Senyor i al descans? O complir tots els preceptes que s’havien anat afegint amb el temps? Ni David ni Jesús, davant la gana dels seus homes, no van dubtar que els motius humanitaris havien de pass...