Homilies de l'Efrem

Les lectures d’avui ens posen de costat dues famílies: la d’ Abraham i Sara al començament del poble d’Israel, i la de Josep i Maria al començament del nou poble que és l’Església. Dues parelles unides per un naixement miraculós, dues parelles que tenen en comú haver estat l’inici fecund de dos pobles. I entremig, fent com de frontissa, hi trobem els dos ancians Simeó i Anna , que simbolitzant l’ancianitat d’un poble que llargament ha esperat el Messies, posen les bases de l’esperit que ha de tenir la nova gran família: alegria i esperança. Les tres parelles de personatges estan unides pel fil conductor de la fe: Abraham, Simeó i Josep, van creure. Sara, Anna i Maria, a més de creure van experimentar-ne el resultat: aquella alegria que no es pot amagar perquè brolla de l’interior més profund, com un agraïment pel do rebut de Déu.   De tot plegat en neix una gran família: l’Església. I l’Església troba en l’Eucaristia la ritualització de tot aquest Misteri: reunits en assemblea de...

  « Ella es torbà en sentir aquestes paraules ». Era normal que la por fos la primera reacció que tingués després d’una notícia com aquella: havia estat escollida per ser la mare del Messies, tant llargament esperat durant segles per generacions i generacions. Però per altra banda no era del tot estrany: al llarg de la Bíblia Déu sempre s’havia destacat per escollir els més petits per fer les coses més grans: sense anar més lluny, la primera lectura ens recordava com el rei David, de qui havia de venir el Messies, havia estat pres del clos del ramat —on estava guardant les ovelles i les cabres, per per ser ungit rei d’Israel. Era el més petit, aquell que ni la seva família no tenia en compte; però el Senyor l’havia escollit per fer una obra molt gran. I una cosa semblant va passar amb Maria. Aquell casal que Déu volia edificar, no era un temple de pedres o de materials nobles com David es pensava; era una altra cosa. Per això, encara que haguessin passat segles entre David i Maria...

«Germans, viviu sempre contents». Així començava el fragment de la primera carta als Tessalonicencs que ens ha estat proclamat com a segona lectura d’avui. I encara que aquesta carta sigui l’escrit més antic de tot el Nou testament, no és d’estranyar que contingui una clara al·lusió a l’alegria perquè l’alegria és un tema que travessa tota la Bíblia: hi apareix com a una actitud pròpia de la vida, com un do que Déu concedeix, com la reacció humana pròpia que sorgeix al veure les obres de Déu, hi apareix unida a l’alliberament i la salvació, i també com una conseqüència de la trobada amb el Senyor. A l’escriptura l’alegria es podueix per l’anunci de la paraula de Déu, acompanya la fe en Jesucrist, i si és autèntica pot aparèixer fins i tot enmig de la persecució, les proves i els sofriments. I en el fragment d’avui és referida com una actitud pròpia del cristià: en aquells primers anys del cristianisme per a molts era un motiu de preocupació la data de la vinguda definitiva del Crist, ...

  Durant molts segles, Déu va anar preparant la vinguda del Salvador del món. I ho va fer de diferents maneres i a través de diferents persones. Un d’ells va ser el profeta Elies, de qui ens parlava la primera lectura del llibre de Jesús, fill de Sira. El text era un fragment de l’apartat que l’autor dedica a fer un elogi dels Pares, d’aquells grans personatges de l’Antic testament que suscitaven la seva admiració. I el descriu com «un profeta de foc» potser pel seu temperament, per la seva lluita incansable contra la idolatria, per la seva denúncia insubornable contra els abusos de l’autoritat, pels episodis que l’escriptura li atribueix haver fet baixar literalment foc del cel, o per la manera com va ser endut al cel. Sigui pel que sigui, aquest profeta de l’esperança escatològica, segons la tradició que hem escoltat havia de tornar per preparar el dia del Senyor: «Feliços els qui, abans de morir, veuran el teu retorn!», acabava dient el text. I en l’evangeli que ens ha estat pr...

  Sis segles abans de la vinguda del Senyor, el rei Nabucodonosor va conquerir Jerusalem i en va deportar la població. Va ser un dels pitjors moments de la història d’Israel, i els jueus exiliats a Babilònia el van viure com una situació tràgica: els sacrificis del temple havien cessat, Jerusalem havia estat destruïda i ells se sentien completament abandonats per Déu. Eren en un país llunyà i havien perdut l’esperança davant d’un futur incert. Però quan semblava que havien caigut en el pou més profund, el profeta Isaïes els els féu l’anunci joiós que escoltàvem en la primera lectura : el Senyor no els havia abandonat sinó que els perdonava els seus pecats, i capgiraria la història. Igual que l’antic poble d’Israel havia viscut un èxode i havia estat alliberat de l’Egipte, ells també viurien un esdeveniment d’igual transcendència que els permetria el retorn a la terra promesa. «S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes […], la serralada es tornarà una plana, el terreny es...

En la primera lectura sentíem com el missatge del profeta Isaïes no podia ser més optimista i positiu: hi ha un Déu que vetlla per nosaltres, que ens escolta, que ens guia, que ens dóna tot allò que necessitem i que guareix les nostres ferides. I encara que el món sigui inestable i estigui ple de dificultats, aquest Déu sempre es compadeix del seu poble i el salva. I en l’evangeli hem vist materialitzada aquesta ajuda que ve de Déu en la figura de Jesús: ell és el qui —trepitjant el terreny, es compadeix del poble, l’escolta, el guia i el guareix. La salvació de Déu ens va arribar de la mà de Jesús, i Jesús va enviar els seus deixebles pel món amb la mateixa missió: fer arribar la paraula de Déu i la seva salvació a tothom, sense distinció. Ara que som a la primera part de l’Advent, a través d’aquestes lectures se’ns convida a recordar que, més enllà de tot el què veiem, hi ha un destí final que Déu ens té preparat, on totes aquestes promeses es faran realitat. I això passarà siguin ...

Els evangelis canònics no diuen res de la vida de la Mare de Déu fins al moment de l’anunciació, quan l’àngel Gabriel li fou enviat per dir-li que tindria un fill, i seria el Fill de l’Altíssim. Però tot i aquest silenci, els evangelis apòcrifs —que poden contenir elements de veritat malgrat no estar en el cànon, i la tradició oral antiga, ens fan pensar i deduir que alguns espisodis en la vida de Maria devien tenir lloc. De la mateixa manera que «Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació» Maria va portar Jesús al temple (Cf. Lc 2,22), els pares de Maria també ho devien fer amb ella de la forma acostumada ni que fos per complir els rituals de purificació de la mare. I el Protoevangeli de Jaume va més enllà explicant que quan Joaquim i Anna van portar a Maria al Temple, on va ser rebuda pel gran sacerdot, i s’hi va quedar per uns anys juntament amb altres noies, per a ser instruïda en el servei de Déu. La festa de la Presentació de santa Maria q...

  «Tant de bo haguessis conegut avui on es troba la teva felicitat!» Són les paraules que acabem d’escoltar de la boca de Jesús, adreçades a Jerusalem. És un text que ens pot sonar com a premonitori dels fets que van succeir l’any 70 dC., quan la ciutat va ser destruïda pels romans, molt després de la mort de Jesús. Els evangelistes coneixien aquests fets quan van escriure els evangelis, però la seva intenció no era la de presentar a Jesús com una persona visionària, sinó com aquell qui ens ensenya quina ha de ser la nostra relació amb Déu, que vol el millor per a nosaltres. I Jerusalem no se n’havia adonat que Déu l’havia visitat, i continuava fent com si res. No va saber adonar-se del moment històric que vivia. «Tant de bo haguessis conegut avui on es troba la teva felicitat!». Aquestes paraules de Jesús ens arriben avui a nosaltres en la penúltima setmana de l’any litúrgic. El primer diumenge d’Advent començarem un nou cicle, i aquests dies que queden per arribar-hi són els últi...

L’evangeli que ens acaba de ser proclamat , és un petit fragment d’una secció més gran de l’evangeli de Lluc que té el diner com a leitmotiv. La secció comença amb la paràbola de la dracma perduda, continua amb la del fill pròdig, la de l’administrador astut i la relació dels fariseus amb el diner (que és el fragment d’avui) i acaba amb la paràbola del ric Llàtzer. Però a pesar d’aquests i d’altres fragments de l’evangeli que parlen de les riqueses, sabem del cert que Jesús no tenia un interès en els béns materials, sinó en ensenyar-nos que hi ha una relació entre les coses d’aquest món i les del venidor: la relació que tenim amb les coses materials, no són sinó un assaig per aprendre aquelles que de veritat ens han de servir per apropar-nos a Déu: «L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor». Quines serien aquestes coses de poc valor, i aquelles altres de més valor? En aq...

La humilitat és una virtut que fa a la persona humana conscient de tot allò que encara té per aprendre. És una actitud que ens permet obrir el cor a tot allò que ens manca, una virtut que fa que el nostre interior s’assembli a aquella terra esponjosa que acull la llavor i li proporciona la humitat que l’ha de fer germinar, créixer i reproduir-se. Per això ve de la paraula llatina humus , que vol dir terra. I per això la humilitat és una actitud cristiana fonamental, i una virtut necessària per fer créixer el Regne de Déu. La paràbola dels llocs a taula en el banquet, doncs, no fa sinó mostrar-nos la importància que té la humilitat en el Regne de Déu, on «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit». En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, Jesús va pronunciar aquesta sentència tot seient a taula amb els fariseus. I en l’eucaristia que estem celebrant som nosaltres qui seiem a taula amb Jesús, ja que la celebració litúrgica ens fa real la presència del S...

  Sant Pau comença la seva carta als Efesis amb una salutació a la comunitat, un ampli càntic de lloança a Déu —que nosaltres resem cada dilluns a Vespres, una acció de gràcies i una pregària al Déu de nostre Senyor Jesucrist. Aquesta acció de gràcies i pregària corresponen a la primera lectura que ens acaba de ser proclamada. I al final d’aquesta oració s’anomena a Jesús com a «cap de tot», un cap que ha estat «donat a l’Església, que és el seu cos». Sant Pau orienta la seva predicació a la unió amb Crist, i per això subratlla la unitat indivisible entre el Crist i la seva Església, que tots dos formen part d’un mateix cos.   No gaire lluny en el temps i en l’espai de la comunitat d’Efes a la que s’adreçava St. Pau, visqué St. Ignasi d’Antioquia, la festa del qual avui celebrem. Ell també adreçà una carta als efesis, en la que els parlava de la relació de l’Església amb el seu bisbe a través d’una imatge musical: «El vostre col·legi de preveres […], està tan harmoniosament a...

  En el nostre pas per aquest món, Déu ha infós en els nostres cors alguna cosa més que la necessitat de complir les funcions vitals bàsiques; Déu ens ha infós un desig de felicitat. Tota la nostra vida caminem, amb més o menys èxit, cap a la felicitat. I l’evangeli d’avui ens relacionava la veritable felicitat amb l’escolta de la paraula de Déu: «sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden», deia. Les primeres pàgines de la Bíblia ens presenten un Déu que crea per mitjà de la paraula. Moisès va donar els manaments de Déu al poble d’Israel dient-los: «Escolta Israel, i mira de posar-los en pràctica; així seràs un poble feliç» (Cf. Dt 6,3). «Parleu, que el vostre servent us escolta», li va dir Samuel al Senyor (Cf. 1Sa 3,10). I els deixebles de Jesús no van fer sinó respondre a la crida que d’ell van escoltar, obeint així la seva paraula. Són només alguns exemples de la importància que la Sagrada escriptura atorga a l’escolta de la paraula de Déu i a la seva obediència...

Veient que Jesús podia posar fi al domini del mal en el món, els deixebles van experimentar una gran alegria. L’evangeli d’avui ens ho acaba d’explicar amb un llenguatge apocalíptic: “dimonis que se sotmeten” o “Satanàs baixant del cel com un llamp”, no són sinó imatges que ens volen explicar que el mal es pot vèncer a còpia de bé, que es pot vèncer amb la paraula de Déu que ens va portar Jesús. Però atenció: això no era el més important. Jesús va procurar que els seus deixebles anessin a fons i dirgíssin la seva atenció en la direcció correcta: «no us alegreu que els enemics se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel». Si Jesús havia ensenyat tot el que havia ensenyat als deixebles no era perquè tinguessin poders, sinó perquè les seves ànimes se salvessin i anessin cap al cel. Era això, el més important. Segurament, aquest desig de tenir el nom inscrit en el cel fou el que mogué a St. Francesc de Borja a entrar en l’orde dels jesuïtes, despré...

Acabem de veure com Jesús va enviar els Dotze per tot el món amb una missió molt concreta: predicar el Regne de Déu, fer fora els dimonis i guarir malalties. Jesús va identificar una necessitat en la seva societat, i hi va mirar de donar solució. Però no va obligar a ningú a rebre aquest ajut: «Si no us han volgut rebre, al moment d’anar-vos-en del poble, espolseu-vos la terra que porteu als peus», els diu. Jesús no obliga a ningú a creure ni a rebre el seu ajut, perquè Déu ens va fer lliures. Ni tampoc no diu que aquell rebuig tingués cap conseqüència negativa per ningú. Veient aquesta manera d’actuar, doncs, podem deduir-ne diverses coses: En primer lloc, que la paraula de Déu que els deixebles tenen la missió de difondre, és guaridora. En segon lloc, que Déu ens ha fet completament lliures, i pertant, som lliures d’acceptar o no aquesta paraula. I en tercer lloc, que el món no ha estat completament acabat, sinó que necessita de la nostra implicació per millorar-lo.   Aquest frag...

  Després d’haver pregat llargament a la muntanya, que en la Bíblia és lloc de trobament amb Déu, Jesús va baixar a la plana per trobar-se amb les multituds. I amb tot allò que de Déu havia rebut, les va instruir donant-los eines i elements perquè poguessin fer camí cap a Déu. El fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat és el final d’aquesta llarga instrucció feta a partir de metàfores i comparacions. I la de l’arbre i els seus fruits és molt clara: pels fruits que dóna una persona podem saber com és per dins, perquè «ningú no cull figues dels cards ni raïms de les bardisses». Però a diferència dels arbres, les persones poden evolucionar i canviar, poden aprendre i convertir-se. L’home a qui se li enfonsà la casa per haver-la construït sobre uns mals fonaments no era perquè fos una mala persona: simplement, no havia escoltat ni rebut un bon exemple o un bon referent.   L’Eucaristia és aquesta plana on els cristians ens continuem reunint amb Jesús ressuscitat perq...

Qualsevol mestre o professor i qualsevol pare o mare de família, sap per experiència que els fills o els alumnes aprenen més del que ens veuen fer, que no pas del que els diem. Per tant, tot allò que vulguem ensenyar ho hem de posar primer en pràctica en la nostra vida i en les nostres obres. I el pla de salvació de Déu està completament en línia amb aquest principi. Com que Déu creu millor per a nosaltres el model de la humilitat, va disposar-ho tot de forma completament coherent. Com diu l’himne dels filipencs, «Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu». I Jesús, durant la seva vida terrenal sempre va ser conseqüent en tot amb aquest model: no va buscar llocs de reconeixement sinó que va rentar els peus als deixebles; no va perseguir les riqueses sinó que...