Déu espera de nosaltres que siguem humils
La humilitat és una virtut que fa a la persona humana conscient de tot allò que encara té per aprendre. És una actitud que ens permet obrir el cor a tot allò que ens manca, una virtut que fa que el nostre interior s’assembli a aquella terra esponjosa que acull la llavor i li proporciona la humitat que l’ha de fer germinar, créixer i reproduir-se. Per això ve de la paraula llatina humus, que vol dir terra. I per això la humilitat és una actitud cristiana fonamental, i una virtut necessària per fer créixer el Regne de Déu. La paràbola dels llocs a taula en el banquet, doncs, no fa sinó mostrar-nos la importància que té la humilitat en el Regne de Déu, on «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».
En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, Jesús va pronunciar aquesta sentència tot seient a taula amb els fariseus. I en l’eucaristia que estem celebrant som nosaltres qui seiem a taula amb Jesús, ja que la celebració litúrgica ens fa real la presència del Senyor ressuscitat enmig nostre. I en aquesta eucaristia, a més, celebrem la memòria de la Mare de Déu. Per tant, la litúrgia ens contraposa avui dos models: per una banda l’actitud dels fariseus —contrària al Regne de Déu i que dóna via lliure a l’instint, i per altra banda l’actitud que tingué Maria, que amb tota humilitat va acollir la paraula de Déu en el seu interior com la terra que acull la llavor, i es va deixar transformar per ella. Què en podem treure, doncs, d’aquesta contraposició, per a la nostra vida?
Abans de fer-nos aquesta pregunta, però, fem un pas enrere i fixem-nos en el fet que Jesús mengés amb els fariseus, que sovint tenien actituds contràries al que ell predicava. Quan algú és contrari a la nostra manera de pensar, amb molta facilitat podem caure en la crítica o en la desqualificació, si no en la discussió, en la baralla o en la distància (es a dir, en no voler saber res de l’altre). Però Jesús, conseqüent amb el que predica, fa tot el contrari: no defuig aquells que podrien ser-li incòmodes, sinó que estimant-los s’hi acosta i els proposa de manera positiva el que ell creu que hauria de ser. Els dos models que vèiem fa un moment, doncs, no són sinó una mostra del lloc on duen cadascun dels dos camins. I som nosaltres els qui, cada dia, amb les nostres obres i accions, i fent ús de la llibertat que Déu ens ha donat, escollim per quin volem anar. El que Déu espera de nosaltres està clar: que treballem el nostre interior, i que convertim la terra endurida de dins nostre en terra permeable que permeti acollir la llavor que ens arriba amb al paraula de Jesús. Recordem que, en el relat de la creació, Déu tragué l’home de la terra. Per tant, el que Déu espera de nosaltres és que siguem humils, perquè això és el que ens permetrà de prendre sempre les decisions correctes. Serà així com la nostra transformació contribuirà a una altra de més gran: la del nostre entorn, i per extensió la del món.
Dissabte de la setmana XXX durant l’any / II – Sta. Maria en Dissabte
