Els monjos tenim el desig de configurar la nostra vida al Crist
Sant Pau comença la seva carta als Efesis amb una salutació a la comunitat, un ampli càntic de lloança a Déu —que nosaltres resem cada dilluns a Vespres, una acció de gràcies i una pregària al Déu de nostre Senyor Jesucrist. Aquesta acció de gràcies i pregària corresponen a la primera lectura que ens acaba de ser proclamada. I al final d’aquesta oració s’anomena a Jesús com a «cap de tot», un cap que ha estat «donat a l’Església, que és el seu cos». Sant Pau orienta la seva predicació a la unió amb Crist, i per això subratlla la unitat indivisible entre el Crist i la seva Església, que tots dos formen part d’un mateix cos.
No gaire lluny en el temps i en l’espai de la comunitat d’Efes a la que s’adreçava St. Pau, visqué St. Ignasi d’Antioquia, la festa del qual avui celebrem. Ell també adreçà una carta als efesis, en la que els parlava de la relació de l’Església amb el seu bisbe a través d’una imatge musical: «El vostre col·legi de preveres […], està tan harmoniosament afinat amb el bisbe com les cordes de la lira (IV, 1-2)», els digué. En aquest text comparava la concòrdia que hi ha d’haver entre el bisbe i els fidels amb una melodia interpretada per una coral: en un cor, encara que estiguin cantant moltes veus diferents, el so que en resulta és com si fossin una de sola. És una imatge poètica que té un rerefons semblant al de St. Pau: igual que hi ha una unitat inseparable entre Jesús i l’Església —ja que tots dos formen un sol cos, hi hauria d’haver una unitat entre el bisbe i el poble, que haurien de sonar com si fossin una sola veu. Era una forma d’expressar el desig de St. Ignasi d’unió amb Crist i de vida en ell.
Sant Pau i Sant Ignasi, doncs, ens parlen d’unitat: entre el Crist i l’Església, i a l’interior de la mateixa Església entre el bisbe i el poble. Però aquesta unió encara no és una realitat, sinó un ideal cap al qual caminem. És evident que no només els mateixos cristians no estem units, sinó que de vegades hi ha divisió fins i tot a a l’interior de cadascun de nosaltres: per bé que sabem perfectament què és el que Déu ens demana, de vegades tenim contradiccions internes que ens impedeixen de fer el que hauríem de fer. Per definició, els monjos tenim el desig de configurar la nostra vida al Crist, de viure unificats. La mateixa paraula “monjo”, del grec monachos —que vol dir “sol”, no seria tant pel fet de viure de forma celibatària sinó pel desig de viure aquesta unitat amb Déu. El monestir és per a nosaltres aquesta cèl·lula de l’Església on mirem de fer-ho, aquest “obrador” espiritual on cada dia enim l’oportunitat de practicar allò que ens ajuda a arribar-hi (Cf. RB 4,78). Per això St. Benet ens demana que «el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu» (Cf. RB 19,7). Que cada vegada siguem més coherents amb aquesta unitat que tots estem cridats a aconseguir en les nostres vides, i no només quan som a la pregària.
Dissabte de la setana XXVIII durant l’any / II
St. Ignasi d’Antioquia
