Homilies de l'Efrem

  En l’època de Jesús i la zona on visqué, la principal activitat econòmica era l’agricultura. Però la propietat de la terra no estava repartida: hi havia grans latifundis que estaven en mans de molts pocs amos, que sovint vivien a l’estranger. Aquest és el context en què la paràbola que ens acaba de ser proclamada va ser inspirada. Una paràbola que —més enllà del que explica literalment, ens pot reportar molts d’altres ensenyaments, com ara la importància de vetllar, o la importància d’estar atents. Però la seva lectura també ens pot fer reflexionar sobre els dons que ens ha fet el Senyor. Encara que el text ens parli de béns materials, el propietari que donà confiança als administradors perquè fessin rendir la seva propietat mentre ell era fora es pot associar al Senyor, que ens ha donat a cadascú uns dons perquè tirem endavant la nostra vida, perquè li donem un sentit, i perquè la fem profitosa… I tots podem decidir com utilitzem aquestes qualitats que ens han estat donades. I ...

  «Vosaltres no us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist», deia l’evangeli . Efectivament, per conèixer Déu de veritat Jesús és “el camí”, Jesús és qui ens mena cap a Déu, Jesús és qui ens mostra la direcció a seguir. I només fent una experiència personal de relació amb Jesucrist que ens permeti experimentar el seu amor, podem arribar a la meta del coneixement de Déu.   Aquest convenciment va marcar els ensenyaments de St. Bernat de Claravall, la memòria del qual avui celebrem. Fou anomenat Doctor mellifluus perquè en els seus ensenyaments la lloança a Jesucrist “fluïa com la mel”. Ell mateix digué en un dels seus sermons que Jesús és “mel a la boca, melodia a la oïda, i alegria al cor”, una manera poètica de dir que l’únic que compta és Jesucrist, que és l’únic guia que l’evangeli d’avui també proclamava com a vàlid. I continuant amb aquestes expressions més poètiques, encara digué que qualsevol aliment per a l’ànima era insípid si no anav...

  Tota la vida de la Mare de Déu és una mostra de gràcia atorgada per Déu, i un exemple de resposta generosa a aquesta gràcia, feta per amor. La primera gràcia que va rebre la Mare de Déu fou en el moment de la seva Concepció Immaculada, quan Déu la va escollir per ser la Mare del seu Fill que s’havia de fer home. I una primera resposta que ella començà a donar per amor ja fou en el moment de la seva Presentació al Temple, quan expressà la seva voluntat de lliurar-se a Déu. Ja aleshores es començà a preparar per tal de poder donar un dia la resposta definitiva a la pregunta de l’àngel que va marcar tota la seva trajectòria i la nostra. Va ser un “sí” que no fou només la resposta d’un dia a una pregunta, sinó que es va prolongar durant tota la vida del seu Fill, al costat del qual sempre fou present, i cap al qual mirà de dirigir l’atenció de tothom. En els moment fàcils i en els difícils; en la visita a la seva cosina Elisabet i al peu de la creu; al costat dels deixebles quan van...

  Era una manera de pagar per les seves culpes, que els haguessin deportat en un país estranger —es preguntaven els israelites, o era per culpa del que havien fet els seus pares? Si els feien mal les dents, era culpa dels raïms agres que els seus pares havien menjat, o pel que havien menjat ells mateixos —d’acord amb l’expressió que feia servir el text ? Ni una cosa ni l’altra, Déu els respon. Ni uns paguen les faltes comeses per els altres, ni les coses que ens passen són retribucions per les culpes que un hagi pogut fer. Una cosa va per un camí, i l’altra per l’altre. Segurament, St. Poncià i St. Hipòlit s’haguessin pogut preguntar el mateix: el martiri que van sofrir, va ser la pena a pagar per allò que —un com a Papa i l’altre com a anti-Papa haguessin pogut fer malament? O bé no té relació una cosa amb l’altre? De fet, només pel fet d’haver-se reconciliat mútuament, després de dur dues vides amb opinions i interessos contraris, ja hauria estat suficient per justificar un final...