Homilies de l'Efrem

  Acabem de veure la manera com Jesús va cridar alguns dels seus deixebles. I d’aquest relat ens poden sobtar diferents coses. La primera, el fet que fos el mestre qui cridava els deixebles a seguir-lo; normalment, és el deixeble qui busca un mestre i no pas al revés com hem vist que passava amb Jesús. La segona, el fet que per a una missió tan important el Senyor cridés a persones senzilles, pescadors que “estaven tirant el filat a l’aigua”; semblaria que per evangelitzar el món i comunicar a tothom la paraula de Déu, potser caldria haver anat a buscar un altre perfil… La tercera, la disponibilitat: tot i estar en plena feina, Simó i Andreu no s’ho pensen dues vegades i responen a la crida afirmativament, i com hem sentit en el text «immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell». I encara ens podria sobtar el poder i l’autoritat de Jesús: què devia tenir, la seva persona, que suscités aquesta atracció immediata en aquells qui el conegueren en viu?  Avui hem lle...

  Com hem dit al començament de la Missa, avui celebrem la festa de Crist Rei. El títol de “rei” apareix associat a Jesús al llarg de tot l’evangeli: quan va néixer vingueren uns savis d’orient perquè una estrella els havia indicat el naixement del rei dels jueus; moltes vegades al llarg del text Jesús és reconegut com a Messies i rei, i abans de la seva passió i mort havia estat rebut a Jerusalem com el rei dels jueus. A l’evangeli d’avui , sense anar més lluny, sentíem de la seva mateixa boca com li deia a Pilat: «Teniu raó: jo soc rei». I encara, un cop ressuscitat s’aparegué als apòstols dient-los que havia rebut «plena autoritat al cel i a la terra», i els envià per tot el món a ensenyar a tothom el que ell havia manat. Però de quina autoritat i de quin poder ens parla, Jesús? Perquè tal com hem sentit que deia quan afirmava ser rei, també ens feia notar que la seva reialesa “no era cosa d’aquest món”, i que la seva missió era «la de ser un testimoni de la veritat». Mirem de d...

  Avui era el mateix evangeli qui ens donava el sentit de la paràbola que contenia, ja en la primera frase: «Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». I el mateix evangeli, també, acabava amb una pregunta oberta a mode de conclusió: «quan el Fill de l’home vindrà, [deia] creieu que trobarà fe a la terra?». Aquesta darrera pregunta es podria interpretar en un doble sentit: per una banda es pot entendre com una referència a la segona vinguda del Crist, que els primers cristians entenien de forma literal i esperaven veure amb els propis ulls; però per altra banda es pot interpretar com una pregunta exhortativa, com si digués: “Voleu dir que no hauríem de tenir més fe, per quan torni nostre Senyor?”, o dit en altres paraules: “Tenim prou fe?”. La fe és la resposta que l’ésser humà dóna a Déu davant la seva revelació; i la pregària perseverant que l’evangeli ens ensenyava, és aquest diàleg continu amb Déu que cal per...

  Els jueus que interrogaven a Jesús en l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, no l’entenien. I era normal que no l’entenguessin, perquè ells parlaven d’una cosa, i Jesús d’una altra. Quan Jesús parlava del temple, els jueus entenien que estava parlant de l’edifici; però quan Jesús esmentava el santuari, en realitat es referia al seu propi cos: perquè cada persona humana és “temple de Déu” i està concebut com un habitacle per a l’Esperit Sant, com diu St. Pau a la carta als Corintis. En canvi, en l’antic judaisme el temple tenia un caràcter central i únic: només hi havia un sol temple, el temple de Jerusalem, i estava considerat com un lloc sant en el que Déu hi habitava de forma privilegiada. La presència de Déu se significava amb la presència en el seu interior de les taules de la Llei, que era la paraula de Déu que havia estat donada al poble en el Sinaí a través de Moisès. Jesús, com els profetes anteriors a ell, va venerar el temple, el va respectar, i va seguir tots els r...

Nosaltres, els cristians, creiem que la mort no és el final. Si amb la mort s’acabés tot, la vida no tindria sentit: per què hauríem de passar per tot el que passem, si al final tot s’ha d’acabar? És una de les grans preguntes que l’ésser humà sempre s’ha fet, i que no es pot respondre si no és amb el misteri pasqual. Crist, morint, ha ressuscitat a una vida nova que dura per sempre. I nosaltres, havent estat incorporats a ell pel baptisme, també estem cridats a participar d’aquest misteri. Per nosaltres la mort no és més que un pas cap a una vida nova, una altra vida, una realitat futura que anhelem mentre som en aquest món, i que només podem assolir de manera plena en l’altre. Pot ser que ens costi d’entendre; o més ben dit: que ens sigui impossible, perquè és un misteri. Però no per això deixa de ser real, ni deixa de ser el que Déu ha volgut per nosaltres: Déu ens dóna uns anys de vida en aquest món –siguin molts o pocs, però limitats–, com una manera de preparar-nos per a la vida...