Homilies de l'Efrem

La història dels Sants Innocents ens és ben coneguda, i ens explica com una barreja de por, d’ignorància i d’enveja unides a la pulsió incontrolada del poder, van provocar una desgràcia. Perquè encara que amb el naixement de Jesús la dignitat de la naturalesa humana quedés elevada a una potència infinitament més alta de la que ja tenia, si aquesta dignitat no va associada a una consciència personal i a una voluntat d’abraçar-la i de cultivar-la, l’ésser humà també pot ser capaç de les majors atrocitats, com la història ha demostrat tantes vegades. Amb l’episodi de la matança dels innocents l’Escriptura ens recorda un cop més que la mort va associada a la vida; i que encara que sigui cert que ressuscitant Jesucrist hagi destruït el poder de la mort, si la mort la tractem de forma banal pot causar estralls. Per sort la lliçó va més enllà, i la misericòrdia de Déu supera de lluny les nostres limitacions humanes; i al final tot acaba de la millor manera, amb la Glòria de la resurrecció que...

  Les lectures d’avui ens volen transmetre una intencionalitat de part de Déu: Déu volia salvar la humanitat, i per a fer-ho va traçar un pla perfectament ordenat. Ho deia el llibre del Gènesi: «El ceptre no serà pres a Judà, els seus fills seguiran governant fins que vindrà aquell a qui és destinat», deia la primera lectura. Encara que haguessin de passar segles Déu tenia la intenció de donar al seu poble un salvador, i ho va fer quan va ser el temps oportú. Per això l’evangelista ens presenta la genealogia de Jesús de manera completament ordenada: 14 generacions d’Abraham a David, 14 de David a la deportació a Babilònia, i 14 de la deportació a Jesús. Segons la visió de l’època, doncs, Jesús no només és descendent de la casa de David, sinó que a més és fruit d’un pla de salvació perfectament dissenyat per Déu, un pla que també té alguns altres elements interessants. Si bé la llista l’encapçalen els grans patriarques, no sempre fa servir la nostra lògica: la promesa messiànica no ...

La litúrgia d’avui ens presenta les figures d’Elies i de Joan Baptista. Elies és l’home de Déu, el profeta que en el relat de la transfiguració representa a tots els profetes de l’Antic Testament. Es va   retirar al desert quaranta dies i quaranta nits, i fou en aquella solitud que Déu li va fer saber la seva voluntat a través d’un ventijol suau. I com explicava l’evangeli , les profecies deien que Elies havia de tornar a preparar el poble perquè rebés el Messies. Per això Jesús l’identifica amb Joan Baptista, el nou Elies que també havia rebut la paraula de Déu al desert i havia esdevingut un precursor i testimoni de la vinguda definitiva del Regne de Déu. Com Elies, Joan també havia rebut el do profètic, l’encàrrec de parlar al poble de part de Déu; però el poble no el va saber reconèixer, i el va tractar malament com també tractaria a Jesús.   La litúrgia ens presenta aquests dos personatges en la primera part de l’Advent, el moment de l’any en què som convidats a reflexio...

  «Feliços els convidats al banquet de noces de l’Anyell», acabava dient la primera lectura. I també l’evangeli acabava amb paraules d’esperança: «Llavors veureu venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats». Som a les acaballes de l’any litúrgic. El proper diumenge començarà l’Advent, i amb ell un nou cicle en el que tornarem a recordar de nou que el Senyor ha vingut i s’ha fet present en la història per salvar-nos. Però abans de fer-ho, per aquests últims dies de l’any litúrgic van ser escollides unes lectures de to més apocalíptic, que ens recorden que el temps és finit: aquest món que coneixem, aquesta vida que vivim, s’acabarà. Però no serà el final. La nostra esperança i la nostra fe ens diuen que Déu ens en té preparada una de més gran, una vida eterna, sense sofriment. Jesucrist va ser el primer en entrar-hi amb la seva resurrecció, i després ens hi convidarà a nos...

  Tot parlant de les riqueses i de la relació que establim amb els diners, Jesús ens parla avui d’autenticitat: de ser iguals per dins que per fora. En la primera lectura St. Pau agraïa als cristians de Filips una ajuda que li havien enviat; i sense ser descortès els explicava alhora que ja s’havia acostumat a viure tant en la riquesa com en l’escassedat, i els feia veure que els diners no eren tant importants pel seu valor material sinó pel fet que els havien permès de ser generosos i despresos. «No m’interessen tant els dons, [—deia] com el profit que se us va sumant davant Déu». I és que als ulls de Déu, el que valorava no era tant que tinguessin diners, sinó que amb ells haguessin ajudat, —i per extensió, haguessin estimat. Tot això que predicava St. Pau als Filipencs anava en la mateixa línia de l’evangeli , que amb l’expressió “riquesa enganyosa” venia a dir que no s’ha de posar tant l’atenció en el fet de guanyar diners, sinó en el de guanyar amics (al contrari del què feie...

  L’evangeli d’avui ens contraposa dues maneres d’apropar-se a les persones: la de Jesús i la dels fariseus. Tots dos es fixaven en els altres, però d’una manera ben diferent. Els fariseus ho feien per situar-se en una bona posició, amb un cert esperit competitiu. I Jesús ho feia per parlar-los, fer-los reflexionar, i dir-los una paraula d’edificació i creixement. Els fariseus miraven per ells mateixos, i Jesús mirava pels altres. Són dues maneres diferents de fer el mateix, que reflecteixen dues maneres diferents d’entendre la vida. L’Eucaristia que estem celebrant és per a nosaltres avui aquella taula en la qual estem asseguts amb Jesús. En aquesta taula Jesús és al mateix temps l’amfitrió, el menjar i el servidor. És una taula en la que hi hem estat cridats independentment de quina sigui la nostra procedència o situació social. És una taula en la qual també s’hi assegué un dia la Mare de Déu, la memòria de la qual avui celebrem, i referint-se a Jesús va dir a la resta de convid...

  En la primera lectura St. Pau ens convidava a posar la nostra força en el Senyor a l’hora de lluitar contra els poders del mal. I ho feia a través d’una comparació amb el món militar de l’època, fent servir el vocabulari propi: parlava d’armament, de cuirasses, de bon calçat, d’escuts, de dards encesos, de cascs i d’espases. Totes aquestes armes necessàries per lluitar contra les seduccions del maligne no són d’altres que la veritat, la justícia, la bona nova de la pau, i sobretot la pregària a través de la paraula de Déu. Una pregària que s’ha de fer amb fe i perseverança: «assistiu-hi sempre», els deia. I aquesta perseverança també apareixia en l’evangeli . Jesús sabia que Herodes el volia matar. Però al mateix temps era conscient que tenia una missió de part de Déu, i l’amenaça de la mort no li era un motiu per desdir-se’n: encara que la seva missió no fos compresa per molts, això no era obstacle perquè ell continués amb perseverança fent allò que creia que havia de fer: «he ...

  Una pregunta tòpica dels periodistes, que segurament hem escoltat més d’una vegada en entrevistes a artistes, esportistes, o qui sigui l’interviuat, és si la seva vocació o excel·lència ve de naixement o s’ha adquirit per la pràctica. Imaginant una hipotètica entrevista a qualsevol sant, el periodista podria formular així la pregunta: “El cristià, neix o es fa?”…   Les lectures d’avui semblen respondre a aquesta qüestió: St. Pau deia clarament als Gàlates —que eren pagans de procedència no jueva convertits al cristianisme, que «Tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona», deia la carta . Per tant, era igual la procedència o l’origen de cadascú: el que comptava era haver rebut el do de la fe pel baptisme. I per això continuava dient: «Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d...

La narració de les noces de Canà proclamada en la festa de la Mare de Déu, ens revela la manera com Maria prega i intercedeix en la fe. En aquell banquet on havia estat convidada amb el seu Fill i els altres deixebles, es produí una necessitat: no tenien vi. I ella, detectant aquesta mancança, indicà a Jesús què és el que havia de fer per solucionar-ho. I Ell ho va fer. I no es va limitar només a això: anant encara més enllà també donà indicacions als qui servien: «Feu tot el que ell us digui», el digué. Maria, doncs, és presentada com la intercessora entre Jesús i els qui tenen alguna necessitat, i també com a model de pregària confiada en Jesús, que escolta i atén les pregàries que se li adrecen amb fe. Però aquell banquet de les noces de Canà no fou tan sols un fet puntual que es produí en la vida de Jesús i Maria, sinó que significa molt més: és el signe d’un altre banquet, el de les noces de l’Anyell. En aquest altre banquet on Crist s’uneix amb la seva Església, Jesús no només co...

  Els misteris de la nostra fe són realitats molt profundes. Tant, que ni la riquesa del nostre llenguatge és suficient per descriure’ls amb detall. Tan sols podem aproximar-nos-hi des de diferents punts de vista, i creure. És el que fan les lectures d’avui: en la primera , St. Pau intenta explicar el Misteri de la Resurrecció, i ho fa a través de la imatge de la llavor que un cop plantada es transforma en una altra cosa. I l’evangeli també feia servir la mateixa imatge de la llavor per explicar l’efecte que produeix la paraula de Déu en nosaltres: en terra bona del nostre interior, la llavor de la paraula que acollim es va transformant fins que arriba a produir efectes extraordinaris, el cent per u. Una imatge extreta de la natura col·labora amb el llenguatge per anar-nos ajudant a entendre els misteris més profunds i inabastables de la nostra fe. Aquesta imatge de la llavor també la féu servir Hildegarda de Bingen. Ella, que rebé el do de les visions divines i l’encàrrec d’expli...

  Hi ha una relació entre l’interior i l’exterior de la persona: «L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat». Però ens podríem preguntar: Com hi ha entrat aquest tresor en el seu interior? O encara: En què consisteix, aquest tresor? El tresor que la persona bona té a dins és la paraula de Déu. Qui ha escoltat la paraula Déu, l’ha guardat en el seu interior, l’ha meditat i després l’ha traduït en actes en la seva vida, té un tresor en el seu interior. I per això s’assembla a l’arbre bo que dóna fruits bons, perquè els seus fruits són les bones obres que fa inspirades per la paraula que havent romàs en el seu interior, l’ha dut a fer allò que és millor en cada moment. La Mare de Déu, la memòria de la qual avui celebrem, és el paradigma ideal d’aquesta persona va escoltar aquesta paraula, la va acceptar, la va meditar, i li va donar vida. Maria va donar el millor fruit que podia donar el millor arbre bo: Jesucrist, Salvador del món. I ell és aquesta ...

  En l’època de Jesús i la zona on visqué, la principal activitat econòmica era l’agricultura. Però la propietat de la terra no estava repartida: hi havia grans latifundis que estaven en mans de molts pocs amos, que sovint vivien a l’estranger. Aquest és el context en què la paràbola que ens acaba de ser proclamada va ser inspirada. Una paràbola que —més enllà del que explica literalment, ens pot reportar molts d’altres ensenyaments, com ara la importància de vetllar, o la importància d’estar atents. Però la seva lectura també ens pot fer reflexionar sobre els dons que ens ha fet el Senyor. Encara que el text ens parli de béns materials, el propietari que donà confiança als administradors perquè fessin rendir la seva propietat mentre ell era fora es pot associar al Senyor, que ens ha donat a cadascú uns dons perquè tirem endavant la nostra vida, perquè li donem un sentit, i perquè la fem profitosa… I tots podem decidir com utilitzem aquestes qualitats que ens han estat donades. I ...

  «Vosaltres no us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist», deia l’evangeli . Efectivament, per conèixer Déu de veritat Jesús és “el camí”, Jesús és qui ens mena cap a Déu, Jesús és qui ens mostra la direcció a seguir. I només fent una experiència personal de relació amb Jesucrist que ens permeti experimentar el seu amor, podem arribar a la meta del coneixement de Déu.   Aquest convenciment va marcar els ensenyaments de St. Bernat de Claravall, la memòria del qual avui celebrem. Fou anomenat Doctor mellifluus perquè en els seus ensenyaments la lloança a Jesucrist “fluïa com la mel”. Ell mateix digué en un dels seus sermons que Jesús és “mel a la boca, melodia a la oïda, i alegria al cor”, una manera poètica de dir que l’únic que compta és Jesucrist, que és l’únic guia que l’evangeli d’avui també proclamava com a vàlid. I continuant amb aquestes expressions més poètiques, encara digué que qualsevol aliment per a l’ànima era insípid si no anav...

  Tota la vida de la Mare de Déu és una mostra de gràcia atorgada per Déu, i un exemple de resposta generosa a aquesta gràcia, feta per amor. La primera gràcia que va rebre la Mare de Déu fou en el moment de la seva Concepció Immaculada, quan Déu la va escollir per ser la Mare del seu Fill que s’havia de fer home. I una primera resposta que ella començà a donar per amor ja fou en el moment de la seva Presentació al Temple, quan expressà la seva voluntat de lliurar-se a Déu. Ja aleshores es començà a preparar per tal de poder donar un dia la resposta definitiva a la pregunta de l’àngel que va marcar tota la seva trajectòria i la nostra. Va ser un “sí” que no fou només la resposta d’un dia a una pregunta, sinó que es va prolongar durant tota la vida del seu Fill, al costat del qual sempre fou present, i cap al qual mirà de dirigir l’atenció de tothom. En els moment fàcils i en els difícils; en la visita a la seva cosina Elisabet i al peu de la creu; al costat dels deixebles quan van...

  Era una manera de pagar per les seves culpes, que els haguessin deportat en un país estranger —es preguntaven els israelites, o era per culpa del que havien fet els seus pares? Si els feien mal les dents, era culpa dels raïms agres que els seus pares havien menjat, o pel que havien menjat ells mateixos —d’acord amb l’expressió que feia servir el text ? Ni una cosa ni l’altra, Déu els respon. Ni uns paguen les faltes comeses per els altres, ni les coses que ens passen són retribucions per les culpes que un hagi pogut fer. Una cosa va per un camí, i l’altra per l’altre. Segurament, St. Poncià i St. Hipòlit s’haguessin pogut preguntar el mateix: el martiri que van sofrir, va ser la pena a pagar per allò que —un com a Papa i l’altre com a anti-Papa haguessin pogut fer malament? O bé no té relació una cosa amb l’altre? De fet, només pel fet d’haver-se reconciliat mútuament, després de dur dues vides amb opinions i interessos contraris, ja hauria estat suficient per justificar un final...

  Tota la Sagrada Escriptura —i els fragments que ens han estat proclamats avui en són un exemple, ens deixen clar que aquesta vida corporal o terrena que coneixem, té una continuïtat més enllà de la mort. Encara que sapiguem que el nostre cos morirà, la fe de l’Església ens ensenya que la mort no és el final de res, sinó una porta que ens obre pas cap a una altra realitat: “Crec en […] la resurrecció de la carn”, i “[Crec] en la vida perdurable”, direm d’aquí uns moments quan professem la nostra fe. Jesús ens ho va explicar àmpliament fent servir diferents paraules i de diferents maneres, com sentíem en l’evangeli que ens ha estat proclamat avui . Si has tingut una collita abundant i t’ho reserves tot per a tu per donar-te a una vida tranquil·la, quan «et reclamen el deute de la teva vida»… de què et serveix? El més important a la vida és assegurar les coses materials? O bé és una altra cosa? L’autor del llibre del Cohèlet, com hem escoltat en la primera lectura , deia el mateix a...

  En certa ocasió, un jove a qui se li havia mort de forma prematura un familiar molt proper es va enfadar amb Déu, i va decidir que a partir d’aleshores seria ateu: així ho va afirmar, i així va viure durant un temps. Però un bon dia, mentre es preparava per fer una activitat que tenia un cert risc, es va adonar que, de cop i volta, estava resant el Parenostre per encomanar-se a Déu. Aquesta pregària que Jesús ens ensenyava avui a l’evangeli li va brollar espontàniament del cor quan es trobava en un moment límit, i aleshores es va preguntar: Quina mena d’ateu sóc, doncs? Vegem-ho. Ens podem imaginar dues persones que s’estimin però no s’ho diguin mai? O dues persones que s’estimin i no es parlin? És difícil… Doncs el mateix passa entre Déu i nosaltres: si estimem Déu, si Déu ens estima, no pot ser que no ens parlem mai. I aquest diàleg mutu entre Déu i nosaltres és la pregària. I fixem-nos que diem “diàleg” i no “monòleg”, encara que ens sembli que en la oració del Parenostre nom...