Homilies de l'Efrem

  Molt sovint, Jesús ens parla de l’existència d’una altra vida després d’aquesta. De fet molts cops no en parla explícitament, sinó que dóna per suposada l’existència d’aquesta realitat que està més enllà, i parteix d’aquesta base per explicar com hem de viure i comportar-nos aquí. Però altres vegades sí que en parla explícitament, com és el cas de l’evangeli d’avui . Jesús deia que «en el món que vindrà» viurem per sempre, i que quan participem de la resurrecció serem «com àngels», i ja no podrem «morir mai més». És, doncs, un futur d’esperança, encara que sigui difícil d’explicar amb les categories del món present. De fet, les paraules que hem escoltat intentaven ser entenedores per als saduceus, a qui Jesús es dirigia en aquest text. I els saduceus no creien en la resurrecció dels morts, perquè pensaven en l’altra vida amb les categories de la nostra, com ho demostra la situació que van plantejar a Jesús. El que Jesús intenta dir-los, doncs, és que per entendre com serà la...

Avui ha estat el mateix text evangèlic qui ens ha explicat el sentit de la paràbola que acabem d’escoltar. L’evangelista ens deia que Jesús la digué «per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». Aquí, doncs, podríem acabar el nostre comentari. Però potser ens podem preguntar perquè ho va fer. Segurament fou perquè devia veure que allò era el que més convenia d’aprendre en aquell moment als seus deixebles. I ens podem fixar precisament en això: entre els deixebles i Jesús hi havia un diàleg. No era simplement una conversa a través de la qual intercanviaven diferents punts de vista, sinó que era un diàleg en el sentit que amb ell, els deixebles tenien l’oportunitat d’anar-se transformant i avançant pel camí del Regne. Aquest diàleg entre Jesús i els seus deixebles no és res més que la pregària. Perquè pregar no és només parlar amb Déu i demanar-li coses, donar-li gràcies o demanar-li perdó, sinó que pregar és posar-se a la seva presència i dialogar amb Ell,...

  Més important que les riqueses, és la relació que establim amb elles. O més encara: més important que la relació que establim amb les riqueses, és saber què centra l’atenció del nostre cor: la voluntat de seguir Jesús, o la voluntat de tenir coses o diners? Tothom necessita els diners per viure; però ningú no necessita convertir els béns materials en la finalitat de la seva vida. L’evangeli d’avui ens ho ensenyava amb la imatge de les dues riqueses: les enganyoses i les veritables. Les riqueses enganyoses (les materials), no haurien de ser el centre de la nostra atenció; però tampoc no les hem de desestimar, perquè a través d’elles podem arribar a les riqueses veritables, que són els valors del Regne del cel. És el que els havia passat als filipencs : Sant Pau els agraeix l’ajuda material que li havien fet arribar; però no perquè estigués content amb el què li havien enviat, sinó perquè donant havien aconseguit un «profit que [els anava] sumant davant Déu». Essent fidels am...