Homilies de l'Efrem

Fa uns dies Jesús ens recordava en l’evangeli que ell no havia vingut a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes, sinó que els havia vingut a completar. I també aquesta setmana, referint-se a la Llei antiga, Sant Pau ens deia que estar al servei de la nova aliança no volia dir fer cas de la lletra escrita en un sentit literal, sinó que calia estar obert al que l’Esperit ens demanés. En continuïtat amb aquests dos textos, doncs, podríem dir que l’evangeli d’avui és un exemple pràctic del que tot això significa i implica: si bé és cert que la Llei demanava no trencar els juraments i complir tot allò que s’hagués jurat, no és menys cert que, si tothom digués la veritat, el jurament seria innecessari. En el nostre món les normes són necessàries per a la bona convivència, i per evitar mals majors; però hi ha una manera d’actuar més perfecta que està per sobre d’elles i a la qual estem cridats, una manera de viure que faria innecessàries les normes: actuar per amor, tal i com en...

Aquests dies que anem llegint de forma continuada l’evangeli de Marc, hem anat veient totes les trobades que Jesús tingué al recinte del temple amb la societat del seu temps. Els encontres que tingué els diferents cops que hi anà foren sempre per a ell una ocasió de predicar el Regne i la manera d’arribar-hi. I en el fragment d’avui , Jesús contraposa als seus deixebles dos exemples de vida: la manera de viure hipòcrita dels mestres de la Llei, i la humilitat i autenticitat de la pobra vídua. Uns —els mestres de la Llei, representen els qui sabent perfectament què haurien de fer no ho fan, i posen en primer lloc les formes que agraden al món però que no són importants per entrar al Regne del cel. L’altra —la vídua pobra, representa la persona que amb humilitat fa allò que agrada a Déu, sense preguntar-se per ella mateixa, i fa passar per davant allò que sap que pensa que és   agradable al Senyor. Els dos exemples parlen per si mateixos, i fan evident quin és el model que a Déu plau...

  El fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat ens mostra a Jesús predicant al recinte del temple de Jerusalem. L’evangelista Marc ens explica que hi anà diverses vegades, i allà interactuà amb tota la societat de l’època: els grans sacerdots, els mestres de la Llei, gent notable, fariseus, saduceus i també amb la gent senzilla, malalta o marginada… I sovint no van ser trobades fàcils: els textos mostren com alguns d’aquests estaments posaven Jesús a prova mirant de sorprendre’l amb alguna paraula compromesa, i ell havia d’anar dirimint la situació. En el fragment concret d’avui Jesús instruïa a la gent en general, però en realitat el que feia era qüestionar indirectament el què els mestres de la Llei deien sobre el Messies, deixant entreveure una certa tensió o polèmica. Ara, però, no entrarem en el fons de la qüestió sobre el messianisme de Jesús, sinó que tan sols ens fixarem en un element que fàcilment podria passar-nos desapercebut: tot i el clima de controvèrsia ...