La crida a entrar a l’escola del Senyor també és per a nosaltres.
L’evangeli que ens acaba de ser proclamat és una invitació a entrar a l’escola de Jesús: «Veniu a mi», deia el Senyor. I és una crida dirigida especialment als més febles: «Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats» puntualitzava, perquè els més dèbils eren els qui més necessitat tenen de l’ensenyament que s’impartia en aquella escola: un ensenyament contraposat a l’ensenyament legalista del judaisme d’aquell temps, causat per la interpretació restrictiva de la Llei de Moisès que feien els Mestres de la Llei. Aquests, feien una interpretació que en comptes d’ajudar a anar cap a Déu suposava una càrrega feixuga, un jou impossible de dur. I Jesús es va adonar que calia capgirar la situació i oferir un altre ensenyament: no tenia cap sentit que una Llei que havia estat posada per apropar els homes a Déu posés les coses difícils als qui més necessitat tenien del seu amor. I per això Jesús, amb benvolença i humilitat, ofereix un model contrari: una llei que es basa en l’amor, en el bon tracte, en el servei als altres… Una llei que dóna repòs espiritual, aquell «repòs que tant desitjàveu», els diu.
Aquesta Llei que el Senyor ensenyava humilment, Sant Camil de Lel·lis la va aprendre a l’escola de la vida, en contacte amb els més febles del seu temps. Ell, que havia dut una vida allunyada de Déu com a militar, va haver de ser ingressat en un hospital diverses vegades per causa d’unes ferides al peu i les posteriors complicacions que va anar tenint. Era una circumstància podríem jutjar com a dolenta; però que a ell el va posar cara a cara amb els pobres i febles com els del temps de Jesús, i d’una manera natural es va cenyir aquell “jou suau” i aquella “càrrega lleugera” que sempre tenim a l’abast però que no sempre sabem veure. I la seva vida es va capgirar de tal manera que va arribar a fundar una congregació dedicada al servei dels malalts i dels més pobres, en línia amb l’evangeli.
«Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats». Pot ser que nosaltres també siguem aquests que estan cansats i afeixugats? Podríem ser nosaltres els qui, com St. Camil, encara no ens hem carregat del tot aquesta càrrega lleugera que el Senyor ens ofereix? Quan estem cansats el millor remei és descansar, sembla fàcil de veure. Però no sempre ho sabem fer, i no sempre ens sabem adonar del cansament més existencial, d’aquell que les situacions del dia a dia van produint en nosaltres. El temps de vacances ens ajuda a descansar i a mirar-nos-ho tot des de fora, i pot ser que ens faci veure que aquesta crida a entrar a l’escola del Senyor també és per a nosaltres: encara que ens pensem que com a deixebles del Crist ja hi som, sempre podem anar més a fons, sempre podem estimar més, sempre podem recuperar les regnes de la nostra vida si és que les circumstàncies ens dominen, i sempre podem redreçar la direcció cap al Regne de Déu. Aprofitem aquest temps de gràcia que són les vacances per a fer-ho.
Dijous XV durant l’any – St. Camil de Lel·lis
