Jesús actuava ple de misericòrdia procurant que no s’apagués el ble que vacil·la.
«En aquell temps, els fariseus planejaven com podrien fer-ho per matar Jesús». I és que la guarició del paralític a dins mateix de la sinagoga que precedeix el fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, havia estat la gota que havia fet vessar el got: els fariseus l’havien viscut com una provocació. I la solució fàcil sempre és treure’s del damunt aquell qui ens fa nosa. Però Jesús, en canvi, no opta mai per aquest tipus de solucions: defuig el conflicte, i continua preocupant-se pels més febles amb tota discreció: «curà tots els malalts, però els manà que no ho fessin públic». L’evangelista veu en aquesta discreció de Jesús el “Servent del Senyor”, aquell personatge misteriós anunciat pel profeta Isaïes a través del qual Déu havia de restaurar Israel després de la humiliació que havia suposat la deportació, després que el culte al Temple s’hagués interromput. Tot allò que Isaïes deia d’aquell servent, ara es veia acomplert en Jesús, que anunciava el que és just però sense cridar; actuava ple de misericòrdia procurant que no es trenqués la canya esquerdada ni s’apagués el ble que vacil·la, a diferència dels fariseus que —sense consideració per les persones, el que volien era simplement eliminar-lo.
Aquestes característiques del “Servent del Senyor” anunciades segles abans per Isaïes i que l’evangelista cita en reconèixer-hi el Messies, també van ser les que van distingir la mare de Déu, de la qual avui en fem memòria sota l’advocació del Carme. Ella es va distingir sempre per aquesta discreció: posant per davant la voluntat de Déu més que no pas la seva, convidant humilment als altres a fer el que Jesús deia, formant part activa dels esdeveniments però sense ser-ne la protagonista.
Per a nosaltres, aquesta manera de fer del Servent del Senyor, de Jesús i de Maria és tot un model i un exemple a seguir: com a cristians compromesos, tenim la missió d’ajudar a fer que el missatge de Jesús arribi a tothom, però sense promocions personals: portant una vida digna, i actuant amb una discreció activa; proposant i no pas imposant, enmig d’un món i d’una societat que, com aquell temps, pot veure el fet cristià com una cosa hostil o estranya… Quan veiem una persona que ha fallat, que passa per moments difícils o simplement que dubta, hi hem de saber reconèixer en ella aquella canya esquerdada que no s’ha de trencar, o aquell ble vacil·lant que no s’ha d’apagar. El que ens demana Jesús és que l’ajudem, més que no pas que hi entrem en conflicte; que sapiguem donar segones oportunitats a les persones, més que no pas fer que s’enfonsin encara més. És el que Jesús va fer amb els nombrosos exemples que ens dóna l’evangeli, i és el que nosaltres estem cridats a fer amb els petits gestos de la nostra vida, de la qual desitgem que estigui impregnada de l’evangeli.
Dissabte de la setmana XV durant l’any – M. de Déu del Carme
