Pujant al cel, el Senyor no va marxar: només va entrar en aquell lloc des del qual continua parlant-nos
Acabem de llegir el començament del llibre dels Fets dels Apòstols, que és una continuació de l’evangeli de Lluc. El conjunt dels dos textos ens presenta una direccionalitat. L’evangeli va de Galilea a Jerusalem, és a dir, del que podria ser qualsevol lloc del món, a la ciutat on culmina la trobada de Déu amb els homes. I el llibre dels Fets que el complementa planteja un moviment de retorn: va de Jerusalem a Roma: porta la paraula del lloc on Déu s’ha trobat amb la humanitat, al centre del món pagà; és a dir, al lloc més necessitat que hi ha d’evangelització. També la Paraula de Déu presenta una direccionalitat en els mateixos textos: «Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel», canta Zacaries al començament de l’evangeli. La paraula de Déu ve del cel, i va cap al cor dels deixebles. Els deixebles n’entenen la importància en l’episodi de la transfiguració, quan dalt d’una muntanya Déu els parla des del núvol per demanar-los que escoltin bé el seu fill Jesús, a pesar dels dubtes que puguin tenir. I és també a través d’un núvol que la paraula inicia el seu camí de retorn al Pare després d’haver abrusat el cor dels deixebles, i per tant, d’haver complert la seva missió. Pujant al cel, el Senyor no va marxar: només va entrar en aquell lloc des del qual continua parlant-nos «dia rere dia, fins a la fi del món». Quin és aquest lloc des d’on el Senyor ens parla cada dia?
Déu guiava l’antic poble d’Israel pel desert a través d’una columna de núvol. També dins del núvol Déu va parlar a Moisès i li va donar la paraula que havia d’ajudar al poble a salvar-se. I també va ser a dalt d’un núvol que Joan que va veure «un que hi seia, semblant a un fill d’home», i que havia de venir a segar a la terra. Per a nosaltres, aquest núvol que apareix de forma transversal a tota l’escriptura i que té la missió de parlar-nos i guiar-nos cap al cel, és l’Eucaristia. Aquí és on ens endinsem en la profunditat del missatge que Déu ens vol transmetre, a nosaltres i a tots els qui ens han precedit i ens seguiran. I també a la celebració és on se’ns dóna el seu Esperit, que ens enforteix i ens ajuda a fer el camí a pesar de les dificultats que hi puguem trobar. Després d’haver pujat al cel, Jesús continua parlant-nos al cor de cadascú quan —sortint de les obligacions més immediates, sabem pujar en aquesta muntanya simbòlica que és lloc de trobada amb Déu. És a través de la seva paraula i del seu Esperit que Jesús ve a les nostres vides cada dia, com prometé a aquells que el veieren entrar dins del núvol.
Jesús ve a les nostres vides per ajudar-nos a fer camí. Ens visita un cop i un altre renovant cada vegada el seu compromís amb nosaltres, i demanant-nos que l’ajudem a difondre el seu Regne en retornar a la nostra quotidianitat, sigui quina sigui. Així com parlàvem de la direccionalitat de l’evangeli i dels Actes, les nostres vides, siguem d’on siguem, també estan cridades a dur una direcció semblant: trobar-se amb Déu i deixar que evangelitzi els nostres cors. Perquè la paraula vinguda del cel té la missió d’«il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau». I després de trobar-nos amb Ell a la celebració, cadascú de nosaltres hem de fer allò que el Senyor demanava als apòstols: anar per tot el món a difondre el seu missatge. No cal viatjar: ho podem fer donant un exemple d’autenticitat a les persones que tenim a prop. Però hem de començar pel nostre cor. Jesús va venir del cel a la terra i tornà cap al cel, per mostrar-nos una direcció: conèixer Déu, caminar amb la seva amistat, i retornar cap a Ell. Que aquesta celebració ens ajudi a aconseguir-ho.
Diumenge VII de Pasqua - L'Ascensió del Senyor / cicle A
