La resurrecció és la constatació que l’amor de Déu és infinit, i va més enllà de la imperfecció del món present
Als saduceus els costava de creure en la resurrecció. No l’entenien perquè
se la miraven des d’una perspectiva incorrecta, i per això no la podien
entendre encara que volguessin. Perquè se la miraven amb els ulls d’aquest món,
mentre que és una realitat que ens remet més enllà de la física: està a un
altre nivell. I Jesús, el que intenta dir-los és que la resurrecció és la
constatació que l’amor de Déu és infinit, i va més enllà de la imperfecció del
món present. Déu ens estima tant que, encara que la situació enrevessada que
els saduceus plantejaven arribés a passar, no passaria res. Perquè, dit en
paraules de l’evangeli, hi ha un altre món que Déu ens té preparat passi el que
passi en aquesta vida. I és una realitat en la qual ja no podrem morir mai més,
perquè és eterna i infinitament millor. I Déu ens la donarà, perquè ens estima
immensament.
L’Eucaristia que estem celebrant ja és un tast d’aquesta realitat futura. Quan
ens reunim en el nom del Senyor, el ressuscitat està present enmig nostre. Ho
està sagramentalment en el pa que ara rebrem. Però també ho està en la paraula
que acabem d’escoltar i que hem d’acollir i fer viva en nosaltres. I sobretot,
està present en la comunitat dels germans que és l’Església: cada vegada que
algú ens ve a trobar i vol alguna cosa de nosaltres, el Senyor se’ns fa viu i present.
I és a través de cadascuna de les persones que truquen a la nostra porta que tenim
l’oportunitat de servir i estimar el Crist ressuscitat, i fer present als
altres aquest amor infinit que depassa els límits d’allò que és comprensible. És
estimant que fem viva aquesta realitat que ens té preparada, i que en l’Eucaristia
ja pregustem de manera privilegiada.
Tot això, ha de tenir necessàriament una conseqüència en les nostres vides.
Si som conscients que aquest amor infinit i sense límits existeix, ens mirarem
els altres d’una altra manera: encara que no facin el que esperem d’ells, potser
tampoc nosaltres no fem el que s’espera de nosaltres; però Déu ens estima igual.
Encara que les coses no siguin com haurien de ser, res no ens impedeix de
continuar treballant per deixar un món millor de com l’hem trobat; perquè així
farem present l’amor de Déu als altres. I encara que no ho puguem solucionar
tot, potser el que fem ho podem fer de la millor manera que sabem; perquè així serà
com farem viu un cop més aquest amor de Déu, que ja és viu entre nosaltres. La
Mare de Déu, de la qual fem memòria en aquesta celebració, és la imatge
perfecta del què hauríem de ser com a comunitat: persones que, acollint la
paraula de Déu, la transformem en el nostre interior i la fem vida per als
altres. Serà així com, des d’ara, ja podrem participar i fer participar als
altres d’aquest amor infinit de Déu que ens porta el Crist ressuscitat; encara
que, com els saduceus, no ho acabem d’entendre del tot.
Homilia del dissabte de la setmana xxxiii / i – Sta. Maria en dissabte
