Cadascun de nosaltres podem fer realitat aquesta transformació que Jesús ens va anunciar


«Vindran dies, [deia la primera lectura], que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà». I, quina és, germans i germanes, aquella promesa que Déu havia fet al seu poble? La primera lectura ens remet a una època que va ser molt dura: Jerusalem havia estat ocupada i una bona part del poble havia estat deportat a Babilònia. Tot semblava perdut, i ningú no veia com es podria restablir l’ordre i tornar a una època tranquil·la. ¿Totes les promeses que Déu havia fet al seu poble es reduïen a aquelles dificultats insalvables? No. Enmig de la desesperança el profeta aixeca una veu optimista: encara que ho pugui semblar, Déu no s’oblida mai del seu poble i complirà les seves promeses, fent «néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat»: serà el Messies. Era un presagi anunciat segles abans del seu naixement. 
La litúrgia ens convida a recuperar aquell anunci, avui que comencem el temps d’Advent. D’aquí quatre diumenges celebrarem un cop més el naixement de Jesús, el Messies promès. Però per a nosaltres aquesta celebració no ha de ser la simple commemoració d’uns fets passats, sinó una nova actualització: així com el poble d’Israel va tenir les seves dificultats, cada època ha tingut les pròpies. I així com Déu no es va oblidar del seu poble tampoc no s’oblida de nosaltres, i ens dona un cop i un altre el seu fill. Jesús és aquest Messies, aquest Déu salvador que ve al nostre encontre, i que seguim trobant en la nostra vida. On el trobem? L’Advent ens ho recorda en la seva triple dimensió: passat, present i futur. Si mirem al passat, el trobem en l’esperança que els textos bíblics posen en el Senyor, que mai no ens abandona el seu poble a pesar de les dificultats de cada moment. Si mirem al present, la celebració del Nadal d’aquest any ens ha de servir per actualitzar en nosaltres la seva salvació: l’amor de Déu ha de néixer en nosaltres cada dia de l’any. Si mirem al futur, la segona vinguda del Senyor al final dels temps –que se’ns anticiparà a cadascú en el moment de la mort–, ens recorda que el Senyor ens té preparada una vida eterna plena de joia, i això ens convida a viure joiosos i plens d’esperança, confiats en què el Senyor és sempre amb nosaltres.
Tot això no s’ha de quedar en l’àmbit de la reflexió: aquella antiga promesa es fa realitat en Jesucrist i té continuïtat en l’Església, que som nosaltres. Tots i cadascun de nosaltres podem fer realitat, en el nostre dia a dia, aquesta transformació que Jesús ens va anunciar. Podem mirar-nos els nostres problemes com una absurditat, o podem mirar de transformar-los en quelcom ple de sentit: les dificultats ens poden un estímul. Ens pot servir el que St. Pau deia a la segona lectura: «Vau rebre el nostre ensenyament sobre la manera de comportar-vos i d’agradar a Déu; ja ho feu, però us demano que avanceu encara més». Que l’Advent ens sigui ocasió de fer-ho.

Homilia del diumenge i d’Advent / C 
Jr 33,14-16 / 1Te 3,12-4,2 / Lc 21,25-28.34-36 

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta

Imatge
L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...
Més informació