La nostra manera d’actuar hauria de reflectir el què implica ser membres del cos de Crist
L’evangeli que ens acaba de ser proclamat pertany a la darrera part de l’anomenat Discurs del pa de vida, que trobem en el capítol 6è de l’evangeli de St. Joan. Tota la primera part de l’obra és un gran diàleg de Jesús amb el judaisme. El text fou escrit gairebé un segle més tard dels fets que explica, i per això respon més a la confrontació que els primers cristians van tenir amb els jueus, que no pas als temps en què Jesús va viure. Així entenem que els jueus no comprenguessin les seves paraules: tota la perícopa es refereix a l’Eucaristia, i no es pot entendre literalment sense creure que Jesús és el Fill de Déu, i que la seva mort ha estat font de vida per a la humanitat. Les paraules de l’evangeli són també una realització del què prefigurava el llibre dels Proverbis, a la primera lectura. La saviesa, personificada, ha construït una casa i hi ha parat taula. El Crist, ha construït l’Església i li ha donat la taula de l’Eucaristia, perquè tothom pugui participar de la seva salvació i de la seva gràcia fins a la fi del món.
L’Eucaristia és aquesta taula en la que podem fer el que ens demanava el salmista: «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor». No és una taula en la que hi fem un àpat ordinari; sinó la taula d’un banquet, un convit en el que el Senyor se’ns dóna un cop i un altre, fins que torni a la fi dels temps. És el lloc on els cristians actuals podem rebre de nou la seva gràcia, on mengem el pa de la seva paraula, on fem realitat la nostra unió amb ell, i on rebem allò que Déu ens ha promès, i que és més que tot el que puguem desitjar(col·lecta). Però rebre Déu no vol dir només “menjar pa” i “beure vi”; vol dir sobretot participar de la seva vida divina i dels seus dons de salvació: Déu se’ns ha donat, com nosaltres també ens hem de donar.
De res no serviria que ens acostéssim a la seva taula i participéssim dels seus dons, si un cop acabada la celebració oblidéssim tot el que aquí hem rebut. En l’oració final de la Missa demanarem a Déu que, així com aquest sagrament «ens ha fet participar de Crist [...] esdevinguem semblants a ell a la terra [...] i meresquem de compartir amb ell la vida del cel» (postcomunió). La paraula «Missa» ve del verb llatí Mitto, que es troba en la última frase amb què s’acaba la Missa. El nostre Germans, aneu-vos-en en pau, en llatí era Ite, Missa est, que literalment s’hauria de traduir per “marxeu, sou enviats”. En un sentit profund, doncs, participar de la Missa implica una missió posterior. L’Església és missionera, i com a membres seus, també nosaltres ho hem de ser amb les persones que tenim al voltant, i amb qui convivim. No vol dir que haguem de predicar-los com ho faria un sacerdot; però sí que la nostra manera d’actuar ha de ser un reflex del que aquí hem rebut, hem de ser dignes membres del cos de Crist. Que, com ens demanava St. Pau a la segona lectura, sapiguem ser «gent de seny, mirant de treure bé del moment present». El nostre món ho agrairà.
Homilia del diumenge de la setmana xx durant l’any / B
