L’evangeli ens convida a anar sempre més enllà.
La primera lectura d’avui provenia del Primer Llibre dels Reis, un llibre que ens explica la història de l’antic poble d’Israel a través de les gestes dels reis i els profetes. Des de l’òptica de l’autor, els reis i els profetes eren les dues mans —la institucional i la carismàtica, que Déu feia servir per anar dirigint el destí del seu poble. I des d’aquest punt de vista també, era comú pensar que els mals (com la sequera) eren un càstig infligit per Déu per culpa dels pecats comesos com a poble. Aquesta era l’explicació que Elies havia donat al rei Acab sobre el llarg període de tres anys “sense pluja ni rosada”, que es va acabar de la manera que escoltàvem en la lectura. Veient com el poble s’havia donat al culte als déus cananeus, el profeta havia jurat que no plouria fins que el poble hagués tornat a reconèixer el veritable Déu, l’únic que té control sobre la natura. I així va ser: un cop refeta la confiança amb el poble, Déu va tornar a “fecundar la terra amarant els seus solcs, aplanant els terrossos, ablanint-la amb els xàfecs”. Com cantava el salmista, el Senyor va tornar a “beneir la terra” regant-la amb «l’abundor que cau del cel».
Però la vinguda de Jesús va canviar el nostre punt de vista: a partir del què ens va explicar sobre el Pare, ja no és possible la concepció d’un Déu dirigista sobre el destí del seu poble, sinó que ens situem en una altra perspectiva: Déu confia en cada un de nosaltres i ens ofereix els seus dons, però ens dóna la llibertat perquè cadascú pugui triar si vol seguir o no la seva voluntat. Per a nosaltres, aquesta pluja que Déu ens envia, —aquest “abundor que cau del cel” és l’Eucaristia, com la que estem celebrant. Aquí és on rebem un cop i un altre la seva paraula que com una pluja fina ens va aplanant el camí, va ablanint el nostre cor, va fecundant el nostre interior i va transformant-lo perquè hi pugui arribar a germinar allò que Déu vol per a cadascú de nosaltres, que és la nostra salvació.
I les paraules de l’evangeli són les que avui ha fet servir el Senyor per a enviar-nos la pluja. L’evangeli d’avui ens ensenyava com no hem de prendre’ns la llei al peu de lletra sinó que hem de mirar d’escatir-ne el seu sentit profund, que ens permeti anar a fons per comprendre’n el veritable sentit i agafar-ne l’esperit. En l’època de l’antic testament Déu havia donat el manament de no matar perquè en aquell moment estava permesa la mort de l’altre per venjança, i això no podia ser. Però un cop superada aquesta etapa, Jesús ens fa veure com les faltes de respecte, les difamacions o els insults són també una forma incipient d’homicidi. L’evangeli ens convida a anar sempre més enllà: «si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel», ens deia. Deixem-nos, doncs, fecundar per aquest “abundor que cau del cel” que és la seva paraula, i que Déu ens dóna a tots per amor i sense distinció.
Dijous de la setmana X durant l’any / II
