Sapiguem escoltar el que ens demana el Senyor amb confiança, disponibilitat, i obertura d’esperit.
El breu relat de Marta i Maria ens vol deixar clara la importància de la paraula del Senyor: escoltar amb atenció allò que el Senyor té per dir-nos és la única cosa «necessària», ens diu el text. Però tot i ser tan important, de vegades les necessitats més immediates poden passar pel davant, com ens il·lustra el paper de Marta. I aleshores es produeix una tensió: per bé que l’afany de Marta per servir el Senyor amb generositat i diligència tingués la millor de les intencions, el neguit per fer el servei va provocar que aquest quedés enterbolit, perquè l’allunyava de la finalitat que tenia, l’allunyava de la única cosa necessària. ¿Qui estimava més, Marta o Maria? Potser les dues estimaven igual i ho demostraven de maneres diferents... Però en tot cas, el mateix Jesús ens indica què és el que no hem de perdre de vista: estar atents a la seva paraula.
Avui, que celebrem la festa de Sta. Escolàstica, podem establir un lleuger paral·lelisme entre aquest diàleg i el que es produí entre ella i el seu germà, St. Benet. Sta. Escolàstica encarna la branca femenina dels monestirs benedictins, i tot el que en sabem d’ella és el que ens reporta el 2n llibre dels Diàlegs de St. Gregori, un llibre que conté una llegenda molt il·lustrativa. La llegenda explica que, en certa ocasió que Escolàstica es va trobar amb el seu germà, ella volgué allargar tota la nit la conversa amb ell sobre les seves vivències espirituals. Però Benet ho refusà argüint que es feia tard, i havia d’arribar al monestir abans de sopar; és a dir, fent passar primer la llei humana. Però per influència de Sta. Escolàstica, es produí un miracle: caigué un xàfec tan gran que féu impossible la partença de St. Benet, que es veié obligat a quedar-se a dialogar amb ella sobre les coses del cel. I al final del text l’autor deixa clar qui fou la qui va guanyar: «va poder més, la que estimava més», conclou la llegenda. És a dir: l’amor a les persones i l’obediència a la voluntat de Déu, van passar pel davant d’allò que podia semblar més necessari als ulls del món.
Aquesta tensió entre l’escolta contemplativa i el servei actiu per cobrir les necessitats més immediates, els monjos l’experimentem cada dia en la nostra vida monàstica. Coses a fer, no en falten. I són importants. De fet, la lectura de l’Apocalipsi ens recordava que les obres del poble sant són el «lli finíssim» amb que l’Església, esposa del Crist, va engalanada. Però per moltes que fem, cap no és més necessària com el fet d’asseure’ns als peus del Senyor per escoltar-lo. És el que estem fent ara en aquesta Eucaristia. I és justament una de les aportacions que els monestirs podem fer al món d’avui: a diferència dels monestirs medievals que oferien serveis que ningú més no oferia, avui el servei que la vida monàstica fa al nostre món és, precisament, el de ser llocs on es puguin deixar de banda les preocupacions temporals –ni que sigui per uns instants–, i posar-se a la presència de Déu per escoltar-lo. És aquella part que no ens serà pas presa, perquè el Senyor ens l’ha donada generosament. I amb generositat l’hem de compartir també amb tots aquells que cada dia s’costen a la taula del Senyor per escoltar-lo i dialogar amb ell, com fem avui amb els qui som en aquesta celebració. Que la celebració d’aquesta eucaristia ens hi ajudi, i com Maria i Sta. Escolàstica, no només sapiguem escoltar què és el que el Senyor ens demana en cada moment, sinó que sapiguem fer-ho amb confiança, disponibilitat, i amb obertura d’esperit. És, ben segur, la millor part que podem escollir.
Homilia en la Festa de Sta. Escolàstica.
