Fem les coses per una convicció profunda que allò és el millor per a tots
L’evangeli d’avui ens contraposa dos personatges: el fariseu i el publicà. Els fariseus eren el grup dins dels jueus que advocaven pel compliment estricte de la Llei de Moisès, i es consideraven a si mateixos com “els rectes”. Els publicans eren els capitalistes encarregats de recaptar els impostos pels romans, i tenien llibertat d’acció mentre paguessin al govern la quantitat prefixada amb ells. Però a la pràctica, tot era diferent. Si bé els fariseus es presentaven com un model a seguir, tothom dubtava que complissin allò que ells obligaven als altres a complir estrictament. I els publicans, que teòricament feien un servei públic, eren considerats com a pecadors per ser col·laboracionistes i pels abusos que cometien a l’hora de recaptar els impostos. Cap dels dos, doncs, era un exemple per als altres. Però la diferència estava en la seva actitud: el publicà se sabia pecador, i per això tenia una actitud humil davant Déu; i en canvi el fariseu era orgullós, i la pregària se li convertí en una nova ocasió per pecar.
Nosaltres, avui, com el fariseu i el publicà hem pujat al temple per pregar. Però a diferència d’ells nosaltres no només parlem amb Déu, sinó que cada cop que venim a Missa ens trobem amb Jesús ressuscitat, i ell també ens parla a nosaltres. Ens parla través de la seva paraula, i avui ho ha fet a través de la paràbola del fariseu i del publicà. El text bíblic proclamat dins de la litúrgia és com si fos per a nosaltres el mateix Jesús parlant-nos directament. El text començava explicant que Jesús havia explicat aquella paràbola «a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres». Avui, doncs, és el mateix Jesús qui ens pregunta a tots i cadascun de nosaltres: Quina és la teva actitud? Tens l’actitud orgullosa del fariseu, o bé l’actitud humil del publicà?
La vida del cristià hauria de ser, sobretot, una vida autèntica. De res no serveix venir a Missa, ni fer obres de caritat, si ho fem tan sols per costum o per obligació. Ser seguidors de Crist ha de comportar un desig de voler-se assemblar cada cop més a Jesús, i això vol dir preguntar-nos contínuament perquè fem les coses, i com les fem. Cada dia podem veure exemples al nostre voltant del resultat de fer accions sense uns valors que les sostinguin. En el nostre cas, no hauria de ser així: «tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit», és una regla que ens fa veure que, per a Déu, la lògica no és la del món. És una altra. El que Jesús valora de nosaltres no és que siguem perfectes, que ens en sortim de tot, i que la gent ens tingui ben considerats; el que Jesús valora és que, com el publicà, sapiguem dir «Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador». És a dir, que a l’hora que ajudem, ens deixem ajudar; que siguem persones autèntiques, transparents. I que no fem les coses per estar bé amb Déu, sinó per una convicció profunda de que allò és el millor per a tots.
