Homilia del dissabte de la setmana VII de Pasqua

Josep Minguell. Resurrectio. Església de Sta. Maria de l'Alba de Tàrrega, 2006.

Evangeli Jo 21,20-25

En aquell temps, Pere es girà i veié venir també el deixeble que Jesús estimava. Era aquell que durant el sopar s'havia reclinat sobre el pit de Jesús i li havia preguntat qui l'havia de trair. Pere, en veure'l, diu a Jesús: «Senyor, i aquest què?» Jesús li respon: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu vine amb mi». Entre els germans ha corregut el rumor que aquell deixeble no havia de morir, però Jesús no li va dir pas que no moriria, sinó: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir?» Ell és el deixeble que dóna testimoni de tot això i que ho ha escrit, i nosaltres sabem que la seva paraula és digna de fe. Jesús va fer moltes altres coses, però si algú les volgués escriure una per una, crec que els llibres que caldria escriure no cabrien en tot el món.

Benvolguts germans i germanes en Crist:

Tota la vida cristiana desemboca en una gran porta oberta. No és un camí estret de preceptes difícils de complir, que lliguen i ofeguen la nostra llibertat personal, sinó tot el contrari: amb la seva resurrecció, Jesús ens ha obert el pas cap a un món nou, cap a la vida eterna, que apareix davant nostre com un gran horitzó de llum i d'amor que el Pare ens té preparat des de l'inici dels temps. És el que hem estat celebrant els cinquanta dies de Pasqua que demà acabarem, i és el que estem cridats a viure i anhelar tots els dies de la nostra vida: Jesús ens ha donat una llei que està viva, la llei de l'amor, que no només ens obre les portes del seu Regne, sinó que ens és una invitació a entrar-hi per sempre.

Potser per això, avui que som al llindar de la festa de la Pentecosta amb la que acabarem el temps pasqual, hem llegit la última pàgina de l'evangeli de St. Joan, que també s'acaba de forma oberta: «si algú volgués escriure [totes les coses que va fer Jesús] una per una, crec que els llibres que caldria escriure no cabrien en tot el món», ens deia l'evangelista. No és una exageració. És una manera de dir: tot el que Jesús va fer –i encara fa–, és infinit. Perquè l'autor no pensava tant en el que Jesús va fer durant la seva vida terrena, sinó que més aviat es refereix a tot allò que el Crist ressuscitat ha fet i encara fa a través nostre, i de totes i cadascuna de les persones que en un moment donat han esdevingut el seu cos, i han fet el bé als altres amb consciència de servir-lo. Perquè els cristians d'avui, no hauríem de veure en la resurrecció de Jesús només un fet extraordinari i meravellós. Sí que ho va ser, però no només va ser això. Va ser molt més, perquè el Crist ressuscitat es troba ara i aquí entre nosaltres, en la comunitat reunida en el seu nom, en la seva paraula que acabem d'escoltar, en el cor de tots els qui l'acollim i procurem donar-li vida en el nostre interior, i sobretot quan fem el bé als germans en el seu nom, ni que sigui donant-los un simple got d'aigua fresca. Els deixebles de Jesús que van fer experiència de la seva resurrecció, avui som nosaltres. I som nosaltres els qui continuem escrivint tots aquests llibres amb les seves obres, que de tants que són no hi cabrien en aquest món. Perquè cadascú de nosaltres pot donar vida de nou al Crist, i fer que segueixi actuant enmig nostre. És aquesta la gran porta que se'ns obre a l'esperança, i a l'alegria de saber-nos tan estimats per Déu.

Què hem de fer els cristians, doncs, davant d'aquesta realitat? Quina posició podem prendre cadascun de nosaltres davant d'aquest fet meravellós? Ens hem de limitar a lamentar-nos per un passat gloriós i idealitzat que no pot tornar? Ens hem de refugiar en la comoditat o el benestar que aquest sentiment ens pugui més o menys donar? Hem de seguir fent el de sempre? O hem de mirar de trobar la manera d'implicar-nos amb el món, de manera que ens convertim en les mans del Crist, que poc a poc ajudin a encaminar tothom cap al seu Regne? Són preguntes que han de restar també obertes en l'interior de cadascú, però que alhora ens han de reportar una gran alegria, i fer-nos conscients de la gran responsabilitat a la que hem estat cridats.

En l'evangeli que ens ha estat proclamat hem vist com Jesús indicava un camí molt clar a Pere: «Tu vine amb mi». I li ho deia després de recriminar-li que es deixés estar del que no li interessava. Prenguem-nos, doncs, aquestes paraules com una indicació personal del que hem de fer. Deixem-nos estar de preocupacions inútils i coses superficials, i dediquem-nos al que és realment important, que és el seguiment del Crist. És així com farem el pas a través d'aquesta gran porta oberta: seguint el Crist amb consciència i decisió, restant oberts al que ens pugui demanar, i obeint-lo amb alegria. És un camí que val la pena, i val per tots i cada un dels dies de la nostra vida.