Homilia del dissabte de la setmana XXIII durant l'any / I
Evangeli Lc 6,43-49
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits: ningú no cull figues dels cards ni raïms de les bardisses. L'home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l'home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d'allò que es desborda del seu cor.
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits: ningú no cull figues dels cards ni raïms de les bardisses. L'home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat; però l'home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal. Perquè la seva boca parla d'allò que es desborda del seu cor.
Per què m'aneu dient: "Senyor, Senyor", i no compliu el que jo dic? Jo us diré a qui s'assemblen tots els qui vénen a escoltar les meves paraules i les compleixen. Són com un home que, per construir una casa, cava i enfondeix fins que arriba a posar el fonament sobre la roca. Quan ve una inundació, el corrent del riu envesteix contra aquella casa, però no la pot somoure, perquè està ben fonamentada. Però els qui després d'escoltar les meves paraules no les compleixen són com un home que construeix una casa sobre terra, sense fonament. Així que l'envesteix el corrent del riu, s'ensorra, i queda del tot destruïda».
Benvolguts germans i germanes en Crist:
En l’evangeli d’avui, Jesús ens ofereix una
imatge del que hauria de ser la vida de tot cristià: «Us diré a qui s’assemblen
tots els qui vénen a escoltar les meves paraules i les compleixen». Venir –o
anar– cap a ell, escoltar la seva paraula, i complir-la, són tres accions que
defineixen el deixeble de Jesús, i que sempre hauríem de tenir presents. Però
Jesús no es limita a donar-nos un coneixement teòric sobre el que ha de ser un
bon deixeble, sinó que com a bon mestre confia en nosaltres i ens proposa una
participació activa: ens dóna eines perquè participem en la construcció del seu
Regne, a l’hora que fem camí com a deixebles.
La confiança que Jesús té en nosaltres, la
veiem en el fet que ens parli del nostre interior com d’un tresor. El conjunt
de les nostres qualitats i habilitats, és un tresor que cal conèixer a través
dels nostres fruits. I és un tresor que cal alimentar amb el corrent d’aigua
fresca que és la paraula de Déu, fent servir la imatge de l’arbre que ens
proposa el salmista, i que és la que hi ha en el rerefons de la imatge donada
per Jesús: «Feliç l’home que [...] estima de cor la Llei del Senyor: Serà com
un arbre que arrela vora l’aigua, dóna fruit quan n’és el temps i mai no es
marceix el seu fullatge», diu el llibre dels Salms. Si el tresor del nostre
interior l’alimentem amb el reg de la seva paraula, allò que sortirà de
nosaltres serà bo i donarem un bon fruit; però si no hi ha una coherència entre
la nostra fe i la nostra vida donarem un fruit dolent, perquè no haurem sabut
alimentar adequadament el nostre tresor. Dit en altres paraules, la imatge de
l’arbre que tots podem ser, és una eina que ens fa saber en tot moment si som o
no en el bon camí, perquè ens permet examinar el nostre interior a través del
que surt de nosaltres. Perquè, com deia l’evangeli, la nostra boca parla d’allò
que es desborda del nostre cor.
Semblantment, ens pot ajudar la imatge de
la roca sobre la qual hem de fonamentar allò que construïm. Nombrosos passatges
de l’Antic testament identifiquen Déu amb la roca ferma, inexpugnable, que ens
salva i sobre la qual estem segurs. Moisès va fer brollar aigua de la roca, i
Jesús és la pedra que els constructors rebutjaven i ara corona l’edifici de
l’Església. Aquesta roca ferma que és Déu, i de la qual en brolla l’aigua de la
seva paraula, és la roca sobre la qual edifiquen aquells bons deixebles que no
només es limiten a sentir la paraula de Déu, sinó que a més l’escolten i la
compleixen.
De tot plegat, una conclusió que podem treure és que Déu no ens ha donat
un món completament acabat, sinó que compta amb la nostra implicació per
anar-lo edificant. I ho fa des de la confiança, donant-nos allò que necessitem
per a fer-ho, i animant-nos. Per això avui ens podem preguntar: Som dels qui
ens movem per anar cap a ell? Som dels qui escoltem amb atenció per saber què
és el que Jesús ens demana, i ho complim? Observem quins fruits donem? Sabem
què fonamenta la nostra vida, i què és el que ens sosté? Totes aquestes
preguntes ens poden ajudar a veure si som bons deixebles, o som d’aquells que
Jesús reprenia perquè de paraula li deien “Senyor, Senyor”, però després no
complien el que els demanava. Cada dia tenim oportunitats de servir al Crist en
els germans, en les necessitats dels qui pateixen, i cada dia podem fer el pas
de donar-nos als altres i servir al Crist que confia en nosaltres. La Mare de
Déu, la memòria de la qual avui venerem en aquesta Eucaristia, és una imatge
viva de l’Església i del que ha de ser el bon deixeble de Jesús. Que com ella
sapiguem respondre afirmativament i activa a la seva crida anant cap a ell,
sapiguem escoltar la seva paraula amb atenció, i sapiguem complir-la,
convertint-la així en el tresor que fonamenti la nostra vida.
