Homilia del dissabte de la setmana I d’Advent

Evangeli Mt 9,35-10,1.6-8

En aquell temps, Jesús recorria totes les viles i els pobles, ensenyava en les sinagogues, predicava la Bona Nova del Regne i guaria tota malaltia. En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n'apiadà, i digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors».

Llavors cridà els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir tota malaltia, i els féu aquestes recomanacions: «Aneu a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar».

Benvolguts germans i germanes en Crist:

Les persones humanes ens distingim de la resta d’éssers vius perquè no només fem allò que és estrictament necessari per sobreviure, sinó que busquem quelcom més. La nostra naturalesa ens demana un plus, i la seva recerca és el que ha fet avançar la humanitat fins on som, i encara l’ha de fer avançar molt més. Ho podem veure en tot allò que les persones han creat al llarg de la història: les grans obres d’art de tots els temps, són un exemple que ens fa evident aquest desig de fer el nostre món cada dia millor. Però no només hem creat per un desig de superació. En realitat, el que hi ha darrera de tot, és el nostre desig de transcendència: Déu ha vingut al món, s’ha fet present en la història, i ha fet l’home capaç de Déu. Les nostres expressions i fites aconseguides –que poden venir de l’art però també de molts altres àmbits–, són un reflex d’aquest desig, d’aquesta capacitat, d’aquesta recerca que tots fem d’una manera o altra. I un aspecte molt important en què l’hauríem de fer evident, és en el de les relacions humanes. Sovint, l’aspecte que més ens costa.

En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, hi acabem de veure un Jesús compassiu. És un Jesús que veient el patiment de les persones no es queda impassible sinó que es mou, i mira de posar remei als problemes de la gent. Reuneix així un grup de deixebles, els dóna el poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties, i els envia a anar per tot el món a alleujar de forma altruista el mal de les altres persones. Aquest hauria de ser el nostre model a seguir, davant dels grans reptes del nostre temps. Els cristians d’avui hauríem de ser aquests deixebles que Jesús ha enviat al món. Hauríem de saber transmetre aquesta compassió que Jesús tingué pels més dèbils, i portar-los aquella paraula que ens va donar i que guareix l’interior de les persones, fa fora el mal que hi pugui haver, i ens fa ressuscitar a una nova vida com a fills de Déu. Però per això cal haver treballat primer el nostre interior perquè pugui acollir la paraula de Déu, la deixi néixer i arrelar, i la faci donar fruit abundant en el nostre món. I el mitjà que ens és donat com un eina poderosa, és el de les relacions entre nosaltres.

Mirant al nostre voltant, podem trobar moltes persones que viuen sense conèixer ni posar en pràctica el missatge de Jesús. Certament, es pot viure així; però la vida que en resulta és radicalment diferent, i fàcilment es pot fer evident la buidor que ve de no trobar sentit a la vida. La diferència és notable. Els cristians d’avui, tenim el deure de ser aquest llevat que fermenti la massa del nostre món, que dugui una esperança a les persones que tant ho necessiten. Potser no podrem ressuscitar morts i guarir malalts de forma literal, però portant la paraula de Jesús allà on siguem, ni que sigui a través de l’exemple, contribuirem a guarir aquells que no han sabut omplir-se d’allò que és necessari. Perquè no hem d’esperar que les solucions ens vinguin de fora, sinó que han de brollar de dins nostre, si hi ha el què hi ha d’haver: si hi hem deixat habitar la paraula de Jesús. I això és cosa de cada dia, de cada gest, i de cada acció.

Aquest pot ser el sentit que donem a l’Advent: no és només una manera de comptar els dies que falten per celebrar un aniversari, sinó que ha de ser un temps que ens recordi que cada dia, hem de ser nosaltres qui fem arribar la paraula de Déu encarnada als altres. Per això la nostra espera com a cristians ha de ser activa: tot el que fem, vivim i diem, pot portar als altres la compassió de Jesús, i els pot fer arribar el Misteri de Nadal, que s’ha de produir tots els dies de l’any. Que aquesta vivència més profunda de l’Advent, ens ajudi a fer cada dia més present el Regne de Déu enmig nostre.