Quina és la nostra concepció de Déu?

L’evangeli que ens acaba de ser proclamat ens reporta una concepció de Déu, una manera de veure’l i d’entendre’l. És la idea de Déu que ens ha ensenyat Jesús, i que és substancialment diferent de la que tenia l’antic poble d’Israel, a l’Antic testament (per llegir el text de l'evangeli, cliqueu aquí).

En aquesta narració, hi veiem un Déu que parla en primera persona del plural: «Passem a l’altra riba», és una indicació del què cal fer, però també indica una participació en l’acció. És, per tant, un Déu que viatja en la mateixa barca, però que deixa fer: només actua per salvar la situació, quan els deixebles li ho demanen. I encara els dóna a entendre que, si haguessin tingut més fe, se’n haurien pogut sortir ells sols. És amb aquesta visió de Déu que els evangelistes van transcriure, que l’Església va començar a caminar: un Déu proper, misericordiós, que actua per salvar, i confia plenament en uns deixebles a qui només hauria faltat una mica més de fe. 

En canvi, la visió de Déu que tenia el poble de l’Israel bíblic, més aviat era la contrària. En la narració de l’Arca de Noè, que segurament era la que evocava als primers deixebles el relat d’avui, Déu no viatjava a la barca, sinó que era qui havia provocat el diluvi per culpa del mal comportament dels homes. Per tant, era la imatge d’un Déu que castigava, venjatiu, que no dubtava d’eliminar de la faç de la terra allò que no havia anat bé. I per descomptat, era un Déu que feia amainar la tempesta quan ell creia convenient, sense tenir en compte el què demanessin les persones.

Veient aquest canvi de paradigma, ens podríem preguntar si és que Déu ha canviat amb el pas dels segles: És que Déu primer era dur i cruel, i després es va tornar misericordiós i bo? No. Déu sempre ha estat el mateix. Però el que ha canviat ha estat la nostra manera de concebre’l. I és Jesús qui ens va ajudar a adquirir aquesta imatge d’un Déu proper, que està amb nosaltres a la barca, i ens escolta.

Així doncs, continuant amb aquesta imatge de Déu, la següent pregunta que ens podríem fer seria sobre les tempestes que travessem. Quines són? Són les dificultats temporals, com ara les que puguem tenir a nivell laboral, personal, de relació? Són les malalties, o les dificultats estructurals o derivades de la nostra societat? La imatge de Jesús dominant el que mai ningú no havia dominat encara –llevat de Déu–, ens fa pensar que no se’ns està parlant de dificultats temporals, sinó d’un altre tipus de dificultat. Més bé o més malament, contra les dificultats temporals hi podem lluitar. Però hi ha un altre tipus de dificultats més profundes, el mal en si –simbolitzat en el relat per les forces del mar que no podem dominar–, que necessitem l’ajuda de Déu; però és un Déu que viatja amb nosaltres i està disposat ajudar-nos, encara que no siguem perfectes, i encara ens calgui més fe. La nostra vida present seria limitada igualment, encara que no tinguéssim dificultats temporals de cap mena. Per això el nostre horitzó ha d’anar més enllà de les coses d’aquest món, i l’hem de fixar en les coses que ens poden aprofitar en l’altre; i la gestió del mal en pot ser una. Què en trauríem de tenir la vida solucionada, si per dins alimentéssim el mal, o féssim les coses amb una intenció equivocada? I per fer aquest treball, sí que necessitem l’ajuda de Déu.
Per tant, ara ens toca a nosaltres. Que anem a la barca de l’Església, no vol dir que personalment ho tinguem tot fet, sinó que cada dia ens cal renovar la nostra fe, i revisar la nostra concepció de Déu. La història l’anem escrivint cada dia nosaltres mateixos, i l’evangeli que acabem de rebre ens pot ser una bona ocasió per fer-ho amb l’ajuda de Jesús, aquell qui «fins el vent i l’aigua l’obeeixen». Confiem-hi, i anem a despertar-lo.

Homilia del dissabte de la setmana III durant l'any / II