On són els límits de l’amor?

Joan Pau II perdonant Ali Ağca, que havia atemptat contra la seva vida

Si hi ha una cosa que queda clara llegint la història de l’Israel bíblic, és que Déu va estimar aquell poble de forma incondicional. Al menys, això es desprèn amb la lectura de l’Antic testament, on l’amor de Déu pel seu poble va apareixent de forma transversal al llarg de les seves pàgines, que en el fons són tot un càntic a l’amor. Perquè l’amor és allò que pot explicar el perquè de tota la història del poble de Déu, és com un leitmotiv que ho lliga tot. Començant pel relat de la creació del món, fins al de la vinguda del propi Fill de Déu a aquest mateix món, la història bíblica va contraposant un Déu que estima, i es fidel de forma incondicional a la seva promesa, amb un poble que no sempre li és fidel en la mateixa mesura. No es tracta ara i aquí de fer un repàs de tots els esdeveniments de la història de la salvació, però sí que convé recordar que allà sempre són els homes els qui, per la seva debilitat, traeixen allò que Déu espera d’ells, però mai és Déu qui es desdiu del seu amor. I encara que algunes desgràcies que pateix el poble siguin interpretades com un càstig diví per les maldats comeses, sempre es manté un fil d’esperança i al final Déu acaba complint la promesa enviant el Messies esperat; encara que no fos de la manera com alguns es pensaven que seria.

Jesús és aquest Messies, el Fill de Déu vingut a complir les promeses que Déu havia fet per mitjà dels profetes. Per això Jesús va donar exemple del que Déu havia manat, però no es va quedar aquí. Al començament, Déu havia donat a través de Moisès el manament de l’amor: «Estima els altres com a tu mateix», va dir. Però al llarg dels segles, aquella llei s’havia anat transformant, i allò que en un primer moment havia de d’alliberar, es va anar tornant una cosa feixuga, complicada, fins a tal punt que pràcticament era impossible de complir. Per això Jesús va voler trencar aquell cercle i anar més enllà, però mantenint l’essència original: el que Déu volia no era només que estiméssim el proïsme, sinó que estiméssim; fins i tot als enemics. Com Déu havia estimat tantes i tantes vegades al seu poble, encara que aquest no li hagués estat fidel. Jesús sabia que l’amor no havia de ser una norma que lligués, sinó una aventura; l’amor no podia ser un precepte que engendrés passivitat, sinó una font de creació; l’amor no es podia convertir en un conjunt de manaments que reclamessin un compliment, sinó que havia de generar iniciativa; l’amor no podia ser causa de temor, sinó de confiança; ni dividir, sinó unificar; en definitiva, l’amor no es podia limitar a un simple recull de lleis, sinó que havia de ser una cosa infinita, sense límit. Per això calia estimar els enemics.

Si ens ho creiem de veritat, doncs, hauríem d’estar disposats a fer l’esforç d’estimar als enemics. Per una banda, no hauríem de contemplar la possibilitat que existeixi algú a qui no-estimem nosaltres (que és el que vol dir enemic), perquè si mirem els altres amb els ulls de Déu, podem comprendre que qualsevol persona és un fill estimat per Déu, que es pot equivocar; com també nosaltres ens podem equivocar. I per això, amb tothom hauríem de poder intentar l’apropament, el diàleg, o la comprensió. Com Déu va fer tantes vegades amb el seu poble. I per altra banda, si hi ha persones que no ens estimen a nosaltres, sempre podem –si més no– pregar per elles, amb la qual cosa ja fem un acte de caritat, estimem. Aquest evangeli, doncs, ens recorda que com a cristians i com a poble de Déu tenim una responsabilitat: si Ell ens ha estimat tant, tot i les nostres mancances, com no hem d’estimar nosaltres a tothom? Visquem el manament de l’amor amb responsabilitat. Preguntem-nos si estimem, com estimem, i si estem disposats a establir ponts de contacte amb els qui més ens costen. Aquest pot ser el nostre programa quaresmal, que ens ajudi a preparar el nostre camí vers el Crist, que és la nostra Pasqua.

Podeu llegir el text de l'evangeli comentat, clicant aquí.