L'escola de la natura i la de la Paraula, dues escoles sempre obertes i al nostre abast
_001.jpg)
La natura
és una escola oberta que tots tenim a l’abast. La llavor que cau a la terra,
germina, fa fruit, es multiplica, i torna a estar a punt per començar el cicle,
és un mecanisme que molts segles abans de l’aparició de l’home ja funcionava, i
pot continuar funcionant de forma indefinida mentre el món sigui essent com és.
I la Bíblia se serveix sovint d’aquestes imatges per ensenyar-nos com actua la
paraula de Déu en nosaltres. Ja el llibre del Gènesi ens presenta aquest cicle molt
abans de l’aparició de l’home, i ens explica com Déu se’n serví per donar-nos
aliment. Més endavant, la llavor que Josep donà als seus germans els fou salvació
i vida en una època de fam. I encara en l’Antic Testament, el profeta Isaïes es
valgué d’aquesta imatge quan va comparar la paraula de Déu amb l’aigua que cau
del cel, que fecunda la terra i fa germinar la llavor, i així el sembrador té
de nou llavor, i pa per aliment: el Senyor –diu– farà germinar la salvació de
la mateixa manera que la terra fa créixer la brotada, i el jardí fa néixer la
sembra.
I és ben bé
així com el Senyor ens fa arribar la seva paraula: l’Eucaristia reprodueix
fidelment aquest mecanisme: cada vegada que escoltem la paraula de Déu, i
després la rebem com a cos i la sang de Crist –que és la paraula de Déu feta
home–, acollim de nou aquesta llavor que Déu planta en els nostres cors i
espera pacientment per veure si dóna fruit. I dependrà de com sigui la terra
del nostre cor, de com la treballem, la reguem i l’abonem, que la llavor podrà
germinar i donar fruit: si no vigilem la llavor plantada ens serà presa i no
podrà arrelar; si el nostre cor està tancat i és dur com a roca, la paraula de
Déu tampoc no hi podrà fer arrels; si el nostre cor està abrusat per les
preocupacions o les distraccions del món present tampoc no podrà fer res; però
si el nostre interior està ben treballat i ens esforcem per fer-la créixer, es
multiplicarà i formarem part d’aquesta cadena infinita, com passa en el cicle
natural.
Nosaltres,
d’aquest cicle en podem participar de dues maneres diferents. La primera és la
que Jesús mateix ens explicava en l’evangeli d’avui: el nostre cor pot ser la terra
que acull la llavor, i es pot trobar en diferents estats. La segona, és com a
sembradors: si hem estat fets a imatge i semblança de Déu, tenim la capacitat
no només de rebre la llavor de la paraula com a aliment, sinó també
d’escampar-la i fer-la fructificar en el nostre món. Són dues maneres
compatibles, de les que hi podem participar simultàniament. Però totes dues
requereixen la nostra implicació i el nostre compromís: Déu ens ha ofert tot el
que ens fa falta, però nosaltres hem de fer un pas i decidir si ens hi volem
implicar o no. És una responsabilitat: treballar el nostre interior i
preparar-lo per acollir la llavor de la paraula s’ha d’anar fent dia a dia,
dedicant un temps per a la pregària, estant atents a allò que Déu ens vol dir,
desitjant que la paraula ens sigui aliment veritable. Treballar com a
sembradors també és una feina diària, tot i que no requereix dedicació
exclusiva: el nostre exemple, la nostra manera de fer, de parlar, i d’estar en
el món, ja de per si poden servir per sembrar en els altres aquesta llavor del
Regne de Déu, que Jesús ens va venir a predicar, fem el que fem; perquè no es
tracta de fer sinó d’estimar. L’escola de la natura continuarà sempre oberta,
així com continuarà sempre oberta i al nostre abast l’escola de la paraula de
Déu. Hem de ser nosaltres qui decidim si hi volem entrar o no; i si ja hi som
dins, hem de decidir si volem estar o no atents i preparats per aprendre. Tant
de bo que puguem dir un dia, com el profeta «la vostra paraula ha estat una
joia i una delícia per al meu cor». Que aquesta Eucaristia ens sigui una nova
oportunitat per acollir la paraula de Déu dins nostre.
Homilia del dissabte de la setmana xxiv / ii
