La felicitat i la pau interior són els indicadors per saber si sabem acollir el perdó que Déu sempre ens vol donar
Les paraules de
Jesús que hem escoltat avui a l’evangeli, ens poden semblar d’una gran duresa.
Normalment, Jesús ens parla de Déu com d’un Pare bo, que perdona sempre; però
avui ens ha dit que «el qui haurà blasfemat contra l’Esperit Sant no serà
perdonat». Com ho podem entendre, això?
L’evangeli d’avui és un fragment d’un parlament
de Jesús, que parla contra la hipocresia dels fariseus del seu temps. I fa
servir la imatge d’El Fill de l’home,
aquell personatge del llibre de Daniel que ha d’aparèixer a la fi dels temps.
Equiparant Jesús amb ell, el text ens està dient que amb Jesús els últims temps
s’han avançat: Jesús és el portador del Regne del cel, i té una autoritat que
va més enllà d’aquest món i del present; va cap al futur. És, doncs, un canvi
de paradigma: a partir de Jesús el món ja no és el mateix: ha sortit del temps
de les promeses, i ha entrat en una nova era, els darrers temps –o els temps de
l’Església–, que necessiten unes altres regles de joc. Però això no ho va
entendre tothom. I quan el text parla dels qui blasfemen contra l’Esperit –que
és l’Esperit donat als deixebles que començaren l’Església–, es pot entendre
que parla d’aquells que no havien entrat en les noves regles del joc, perquè no
les acceptaven; i per tant, no podien ser perdonats. No, perquè Déu no perdoni;
sinó perquè al no entendre que el paradigma havia canviat, que el joc era un
altre i també les regles eren diferents, el perdó no els feia cap efecte.
Nosaltres,
deixebles de Jesús ressuscitat, hem acceptat la fe en Jesús, i estem de ple
dins d’aquest nou temps de la humanitat, que són els temps de l’Església. Però
com a persones humanes que som, ens podem equivocar, i no donar l’exemple que
com a cristians hauríem de donar davant de les altres persones. L’Eucaristia
que estem celebrant ens permet rebre un cop més la paraula de Déu d’una manera viva
i eficaç, si a més de combregar amb els llavis obrim realment el nostre cor perquè
aquesta paraula sigui acollida en el nostre interior, i transformi la nostra
vida. Per això, a partir d’aquesta paraula que acabem d’escoltar ara i aquí, cadascú
de nosaltres ens podem preguntar si som persones que donem exemple amb la nostra
vida –és a dir, si reconeixem Jesús davant dels altres–, o bé si encara no som
en aquest punt perquè ens equivoquem, i necessitem el seu perdó.
La relació que hi ha d’haver entre cada un dels deixebles
i Jesús, ha de ser una relació personal. És una relació que s’inicia amb el
baptisme, i ens va acompanyant durant tot el nostre itinerari vital. És una
relació que hauríem d’anar aprofundint amb el pas del temps i que, com passa en
tota relació, ens hauria de permetre d’anar descobrint cada cop més coses de
l’altre, i d’un mateix. Però també, com en tota relació, es poden produir
equivocacions. I aquí és on el perdó hi juga un paper important: si la relació
va per bon camí, estarem oberts a rebre el perdó de Jesús cada vegada que hi
hagi un ensopec. Si som dels qui reconeixem Jesús davant dels altres, dels qui
vivim els valors de l’evangeli i en donem exemple amb la nostra manera de ser i
de fer, el perdó ens alliberarà, i ens donarà pau interior i coratge per tornar
a començar sempre que faci falta. La felicitat i la pau interior seran els
indicadors que ens diran si hem sabut acollir aquest perdó que Déu ens vol
donar sempre, i si som dels deixebles que reconeixem Jesús davant de tothom. Val
la pena saber-hi estar oberts, i com a bons deixebles anar-nos deixant modelar
per Jesús, acollint el seu perdó sempre que sigui necessari.
Homilia del dissabte de la
setmana xxviii / ii
