Déu ens estima amb un amor immens
Déu ens estima amb un
amor immens. És un amor tan gran, que comença molt abans de la nostra vida
present, i continua més enllà de la nostra mort. I aquest és un missatge que
apareix ben clar en totes les escriptures, com en l’evangeli que ens acaba de ser proclamat. En el context d’una pregunta capciosa dels saduceus, l’autor de
l’evangeli posa en boca de Jesús l’afirmació de l’existència d’un món futur
«que vindrà», en el qual els homes i les dones «ja no podran morir mai més».
Allò que el llenguatge de la fe anomena resurrecció, és quelcom que ens remet a
una perfecció futura que encara no té la realitat física i material en què vivim.
Però la dificultat que tenim avui per a creure-ho, és que la nostra mentalitat
actual està fortament marcada pel mètode científic: des del s. xvii, sembla que tot allò que no es
pugui observar, mesurar, experimentar i comprovar de forma sistemàtica, no hagi
d’existir. Però la mentalitat dels autors bíblics és molt anterior a tot això,
i es mou en uns altres paràmetres. Per això, l’Església d’avui no llegeix la
Sagrada Escriptura com una font de coneixement, sinó com una mediació de la
revelació de Déu, inspirada per Ell, i que també ens inspira a nosaltres: ni
aquest passatge ni cap dels molts altres que ens parlen de la resurrecció, no
són una explicació científica, en el sentit modern del terme, que pretengui
descriure com serà la resurrecció, sinó la constatació de l’existència d’un
amor de Déu, que va més enllà dels nostres dies finits, i de la imperfecció del
món present.
Per a nosaltres,
els cristians, l’únic esdeveniment de la història que no ha passat –perquè encara
continua viu– és la resurrecció del Senyor. I tenim la sort de poder-lo
recordar i reviure cada cop que, en la litúrgia, ens reunim en el seu nom. Jesús
mateix ens va deixar el memorial de l’Eucaristia, no perquè anéssim repetint de
forma rutinària uns moviments –com faríem en qualsevol altre tipus de
representació–, sinó perquè cada celebració ens actualitzés, en el nostre ara i
aquí, la seva resurrecció. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia, tornem a
rebre una nova efusió de l’amor de Déu que ens arriba a través de l’Esperit
Sant que hi és present, i que continua viu en nosaltres. I per això, cada
vegada que rebem la seva paraula i el seu cos com ara farem, tenim una nova ocasió
d’anar-nos transformant progressivament en allò que rebem, el cos del Crist; i
a l’hora, Déu té l’oportunitat d’actuar a través nostre en el món. Cada vegada
que celebrem l’Eucaristia, doncs, ja rebem una penyora de la nostra resurrecció
futura.
Si tot això ho creiem sincerament, doncs, no podem
seguir vivint com si res no passés. Si la nostra fe en la resurrecció és ferma,
serà molt difícil ignorar els qui tenim més a prop, encara que ells no es
comportin com nosaltres voldríem; perquè un dia ens tornarem a reunir i formar
comunitat amb ells, compartint una mateixa vida. Si tenim fe en la resurrecció,
ens esforçarem per deixar un món millor del que hem trobat; perquè més endavant
ens tornarem a trobar amb les generacions futures, a les que hauríem d’estimar
ja des d’ara. Si creiem en la resurrecció, mirarem de millorar personalment
cada dia més, perquè la nostra vida no s’acaba amb els nostres dies, i no sabem
què és el que Déu espera de nosaltres. Si de esperem la resurrecció com un fet
real, creixerà automàticament el nostre sentiment d’unió amb el Crist i
s’allunyarà la possibilitat de pecar, que vol dir separar-nos de la seva
voluntat. I aquest sentiment de comunió amb tothom ens farà més compromesos amb
els més febles, i ens anirà configurant cada cop més al Crist, a qui seguim. Si
creiem que Déu ens estima amb un amor immens, que comença molt abans de la
nostra vida present i continua més enllà de la nostra mort, el voldrem
correspondre de la mateixa manera: estimant; sobretot, als qui tenim a la vora.
Homilia del dissabte de la
setmana xxxiii / ii
