Jesús no deixa mai de sorprendre'ns


Jesús, no deixa mai de sorprendre’ns. I tampoc no devia deixar de sorprendre als seus contemporanis ni als seus mateixos deixebles, com podem entendre a partir de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat. El text ens presenta a Jesús quan, a l’inici de la seva vida pública, no escull precisament una elit com a col·laboradors: una mica abans d’aquest fragment, Jesús cridava amb ell a persones treballadores: Simó i Andreu, que eren pescadors, o Jaume i Joan, que treballaven també entre els jornalers repassant les xarxes. Quina devia ser, la reacció d’aquests darrers, al veure que Jesús cridava a formar part del mateix grup a Leví, que era un publicà? Cal saber que els publicans eren recaptadors d’impostos i estaven considerats com a pecadors, perquè al mateix temps que feien la feina lícita de recaptar els impostos, abusaven del seu poder cobrant diners de més que després es quedaven per a ells. És molt possible, doncs, que la crida de Leví sobtés els altres deixebles, que eren gent humil, i per tant podien haver estat en algun moment víctimes del seu abús. No ho sabem, ni tampoc és nostre propòsit esbrinar-ho. Però el cas és que Jesús no només va cridar els pecadors, sinó que a més comptà amb ells per a dur a terme la seva missió; perquè els camins de Déu, sovint, no són els nostres. Al cridar a Leví per fer-lo anar de la taula de la recaptació, que era una taula de pecat, a la seva taula, que el posava en comunió amb ell, Jesús se’ns presenta com aquell que transforma el pecat en gràcia, perquè pot fer que fins i tot aquell qui havia dut un camí contrari al del Regne, ara passi a ser-ne un dels seus artífexs. Perquè no ha vingut a condemnar el pecador, sinó a transformar-lo. Fent servir les seves paraules, «No són els qui estan bons els qui necessiten el metge, sinó els malalts. No he vingut per cridar els justos, sinó els pecadors».
L’Eucaristia, com la que estem celebrant, és per a nosaltres aquesta taula de Jesús que transforma. I com aquells primers deixebles cridats per Jesús a l’inici de la seva vida pública, ara que som a l’inici de l’any, cadascun de nosaltres podem considerar-nos també cridats a la seva taula. Avui som nosaltres els qui, lluny de formar part d’una elit, hem estat cridats a seguir construint el Regne de Déu. No importa qui siguem, ni quin sigui el nostre passat: la salvació de Déu i la difusió del seu missatge i del seu amor, pot ser allò que ompli el nostre cor, com devia omplir el buit que tenia Leví en el seu interior, i que la riquesa del diner no havia aconseguit d’omplir. Seient a la taula de la seva paraula i del seu cos, nosaltres rebem exactament la mateixa gràcia que Jesús en persona va fer present a Leví. Perquè si Déu envià Jesús per salvar el món, és completament lògic pensar que qualsevol persona, encara que hagi estat pecadora, estigui també cridada a rebre aquesta salvació, i a col·laborar amb Jesús.

I aquesta gràcia que podem seguir rebent un cop i un altre, té per força una implicació en les nostres vides. La temptació seria la de pensar com els fariseus: que els cristians som superiors als altres, i no necessitem aquell qui, precisament, es presenta com un metge per a nosaltres. Perquè, quina classe de metge seria aquell qui refusés guarir els malalts? O quin malalt hi ha que no vulgui ser guarit? Jesús sabia perfectament quina és la naturalesa humana, que ens pot portar a creure que ja ho sabem tot, o fins que ja ho fem tot bé. Hem de deixar que Jesús ens continuï sorprenent, i hem d’estar sempre oberts a la seva misericòrdia. Avui és un bon dia perquè mirem a quina taula estem asseguts normalment. I, sigui quina sigui, alegrem-nos d’haver estat cridats a la seva taula. I no tinguem prejudicis per ningú, perquè tothom pot haver estat cridat per Jesús com a instrument del seu Regne. Perquè Jesús, no deixa mai de sorprendre’ns.

Homilia del dissabte de la setmana I / I
Evangeli: Mc 2, 13-17.

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Què significa ser deixeble de Jesús?

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta