Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas.
En el si de la nostra societat, l’índex de mortalitat
infantil s’ha reduït molt en els últims decennis. I lògicament, l’acceptació que el desenvolupament
dels infants és un bé a preservar des del primer moment del naixement, ha anat
guanyant terreny. Però això no era així a l’època de Jesús. A la Palestina del
del s. I, les famílies eren molt diferents: estaven formades per un grup de parents
que convivien amb els fills de cadascú. Era una forma comunitària de vida que garantia
millor allò que era més important: la supervivència. I per això els infants no
eren el centre d’atenció. Aquest context ens ajuda a entendre la primera
reacció dels deixebles, quan van renyar als qui presentaren uns infants a Jesús
perquè els imposés les mans: segons la mentalitat de l’època, els infants
encara no eren mereixedors de rebre el que es considerava com una benedicció divina.
Però per Jesús, això és diferent. Jesús coneix el Pare del cel, que és
misericordiós i bo, i sap que tota persona humana té el mateix valor davant de
Déu, pertanyi al sector social que pertanyi. És més: com més dèbil estigui
considerada en la societat aquella persona, més gran és la seva necessitat de
ser acollida per Déu. Per això Jesús no només permet que li presentin infants,
sinó que fent un pas més, els posa com exemple: «El regne del cel, és dels qui
són com ells». Quina és la qualitat dels infants que motiva aquesta resposta de
Jesús? Els qui tinguin la sort de
dedicar-se a l’educació dels més petits, sabran que en ells trobem fàcilment algunes
qualitats que no sempre es troben de seguida en els adults. Si la situació és normal,
els infants tenen un esperit obert i confiat, que estableix una relació d’estimació
amb aquell que es preocupa per ells. Els infants són capaços de sintetitzar amb
poques paraules coses molt profundes, perquè encara no han tingut temps d’adquirir
experiència i coneixement, i el que expressen connecta directament amb l’essència
de les coses. En els infants és més fàcil trobar-hi una ànima pràcticament exempta
d’elements dolents i d’imperfeccions, i això és el que lloa Jesús: el Regne del
cel és dels qui, com els infants, el reben amb senzillesa, amb generositat, amb
veracitat, amb netedat de cor, i prescindint de tot allò que minva la confiança
en Déu.
L’Eucaristia
que estem celebrant ens actualitza aquesta paraula i la fa viva en nosaltres, i
ens convida a fer-nos diferents preguntes: acollim el Regne de Déu amb
confiança? La manera com rebem la proposta del Regne es podria comparar als
infants que es deixaven prendre als braços de Jesús? O bé amb el pas del temps
els valors de l’evangeli han passat a ser una cosa teòrica, que ja no impregna
la nostra vida?
Fa unes setmanes, una senyora que passava uns
dies a la nostra hostatgeria va compartir amb nosaltres la reflexió que es feia
després de sentir el cant dels escolans. Les seves veus blanques li van evocar la
puresa dels infants, i deia: “Jo també l’havia tingut, aquesta puresa. I no la
vull perdre!” Aquesta “puresa” a la que es referia, està en la línia del que ens
parlava l’evangeli d’avui: encara que el pas del temps hi hagi afegit capes al
damunt, segur que l’essència continua viva en nosaltres, i avui Jesús ens convida
a descobrir-la de nou. Ho necessitem per poder acollir el Regne de Déu com ens
demana Jesús: amb senzillesa, però sense ingenuïtat; amb cor obert, i sense
prejudicis; sentint-nos estimats per Jesús, com un infant se sent estimat pels qui
l’ajuden a créixer. Revisem quines són aquestes capes que la vida ha anat
posant, i ens han endurit el cor. Potser si en sabem prescindir tornarem a
recuperar aquell estat inicial, i com la Mare de Déu –de qui avui fem memòria– sabrem
donar un sí incondicional al projecte que Déu té per a nosaltres, que no és altre que el de la felicitat.
Homilia del dissabte de la setmana vii / i
Il·lustració: E. Nolde (1867-1956), Crist entre els nens (1910). Museum of Modern Art, Nova York.
