Estem convidats a treballar per deixar un món millor del que hem rebut
El manament d’estimar els enemics, no és res
més que el manament de l’amor portat a les seves últimes conseqüències. És una
evolució d’allò que Moisès rebé de Déu al Sinaí, i que Jesús –que morí
perdonant als seus botxins– elevà a la màxima perfecció. Déu sempre ha estat un
de sol i el mateix, i també sempre ha donat el mateix al seu poble: el seu
amor. Però la humanitat ha anat evolucionant, i amb el pas del temps ha pogut
anar assolint cada vegada un grau més profund en la comprensió de la força de
l’amor. Si en els temps antics les venjances eren habituals, i sovint
desproporcionades al mal que s’havia rebut, feia falta que Moisès establís
l’«ull per ull, i dent per dent»: suposava estimar una mica més del que es
feia. Però en realitat era una fase molt preliminar en l’assoliment del
manament que els resumeix tots: estimar Déu i als altres com a si mateix. Per
això Jesús proposà d’estimar els enemics. Estimar absolutament a tothom, és la
única manera com podem correspondre plenament a Déu; i és també la manera de
fer-ho amb allò mateix que ell ens ha donat: el seu amor. Perquè Déu, que és bo
del tot, ens ha donat el mateix a tots. El que marca la diferència entre
nosaltres no són els dons que hàgim rebut, sinó l’elecció que fem a l’hora de
fer-los servir: si prenem decisions només pensant en nosaltres, o si ho fem
procurant pel bé comú, per tothom. Fins i tot pels enemics.
Som en temps de
Quaresma, els 40 dies que cada any dediquem a preparar-nos per la Pasqua. Per a
nosaltres són un record dels 40 dies que Jesús passà en el desert després de
ser batejat i abans de començar la seva vida pública, i alhora un símbol que
ens recorden els 40 anys que l’antic poble d’Israel passà en el desert després
de travessar el mar Roig i entrar a la terra promesa. Com ells, tots nosaltres
tenim necessitat de purificar-nos i preparar-nos per rebre allò que Déu ens té
preparat, i també necessitem que Déu ens doni alguna cosa que ens ajudi a fer
el camí. A ells els donà el mannà –el pa que els permetia subsistir en el
desert–, i la seva paraula, la llei que es pot resumir en el manament de
l’amor. Jesús, perquè puguem travessar el desert d’aquesta vida fins que
arribem a la terra promesa del Regne compartint amb ell la resurrecció, ens ha
introduït al seu poble per les aigües del baptisme, i en l’Eucaristia ens ha
donat el pa de la seva paraula. Però com passà amb el poble d’Israel i amb el mateix
Jesús, nosaltres també podem tenir la temptació de no confiar en Déu. Per això
Déu ens proveeix amb el pa de la seva paraula: Què vol dir doncs, per a
nosaltres, cristians del s. xxi
que comencem la Quaresma, la petició d’estimar tothom, fins i tot els enemics?
Estimar els enemics no és una utopia
inassolible. És una manera de dir que hem de treballar positivament per tothom,
sempre i en tot moment. És una manera de dir que el cristianisme és una cosa
exigent, que ha de tenir implicacions reals en la nostra vida, i no ser només
un recull de formes superficials. És allò que ha de desterrar ja per sempre la
venjança. Déu ens dóna el seu amor, però no ens ho soluciona tot: ens hi hem
d’implicar. I això comença per tractar tothom com voldríem ser tractats, i no
pas perdre el temps jutjant o criticant: cap col·lectiu humà, cap manera de
pensar, ni cap persona que s’hagi equivocat, no està exclosa de l’amor de Déu.
Els cristians hauríem de fer de les nostres obres un exemple per als altres,
fins i tot per aquells que no ens comprenen. No hauríem de donar per bo allò
que no està bé encara que ens hi hàgim acostumat, sinó que sempre hauríem
d’estar veient com podem fer un pas més enllà. Els cristians estem convidats a
treballar per deixar un món millor del que hem rebut, sense mirar qui se’n
beneficiarà. Només així ens acostarem cada dia més a allò que Déu vol de
nosaltres.
Homilia del dissabte de la setmana i de Quaresma
