L’estimació de Jesús envers els més petits ens ensenya quina hauria de ser la la nostra relació amb Déu
En el món antic els infants tenien una
consideració molt diferent de la que tenen ara. De fet, quan l’antic poble
d’Israel va ocupar la terra promesa, van haver de lluitar contra el costum dels
pobles cananeus de sacrificar els fills primogènits als déus que adoraven, com
sabem pel llibre dels Salms. A l’època de Jesús aquesta fase ja estava
superada, però diversos testimonis ens indiquen que en la Palestina d’aquell
temps els infants no comptaven de la mateixa manera que ara. Es pot comprendre
per l’alt índex de mortalitat infantil que hi havia en una societat que no
tenia els nostres recursos per lluitar contra les epidèmies, ni tampoc tenia
les mateixes possibilitats que nosaltres en quant a l’alimentació. Tot aquest
conjunt feia que els petits no es comencessin a considerar fins que no es veia
clar que podien sobreviure a la infantesa. Nosaltres som fills d’una altra
època: la mortalitat infantil va començar a baixar en el si de les societats
industrialitzades, i la Declaració Universal dels Drets Humans i dels Drets de
l’Infant certifiquen un gir en la concepció de la primera etapa de la vida,
malgrat que avui encara a molts llocs no s’assoleixin els mínims desitjables.
Però l’objectiu de l’evangeli no és reflexionar sobre l’etapa de la infantesa,
que per sort ha evolucionat positivament, sinó donar-nos un model. L’estimació
de Jesús envers els més petits ens ensenya quina hauria de ser la la nostra
relació amb Déu: una relació filial, d’estimació i confiança. L’infant és com
una persona necessitada que ho ha de demanar tot. I Déu té predilecció pels més
febles, com també l’hauríem de tenir nosaltres.
Ara que som a
l’Eucaristia, que és aquest espai privilegiat en què ens reunim de nou amb el
ressuscitat, aquesta paraula cobra un relleu especial en nosaltres: així com
aquells deixebles es van sorprendre amb el gest de Jesús, nosaltres també ens
hauríem de sentir interpel·lats i preguntar-nos en quina mesura encara
conservem aquells valors propis de la infantesa: senzillesa, generositat,
veracitat i netedat de cor. Tots hem estat infants, i tots hem tingut les
actituds pròpies d’aquesta edat. Però tots també hem anat posant capes al
damunt d’aquesta puresa. Són capes que ens han endurit i potser en algun moment
ens han ajudat a superar dificultats de la vida; però són capes també que poden
haver fet que deixéssim enrere valors essencials que no hem de perdre.
Els qui tenen la sort de treballar amb nens, saben
que els infants tenen algunes qualitats molt desitjables. En condicions normals
i si no hi ha hagut circumstàncies traumàtiques, els nens no gasten el seu
temps en rancúnies. Si cauen, s’aixequen i ho tornen a provar. Saben
emocionar-se amb les coses senzilles. No tenen prejudicis, ni discriminen la
gent per la seva edat, nacionalitat o posició social. Els agrada somniar i
imaginar coses, no tenen por de fer preguntes i saben sorprendre’s per allò que
és nou. Estan oberts a aprendre. Mostren els seus sentiments, diuen el que
pensen, i no els fa vergonya ser ells mateixos. I Jesús ens recorda que «el
Regne del cel és dels qui són com ells». I ho fa avui en un moment en què la
nostra societat ha estat sotraguejada per la barbàrie. Pot sobtar-nos. Però
Jesús no ens fa una crida a la ingenuïtat ni a girar l’esquena al sofriment,
sinó que la paraula de Jesús té avui més validesa que mai: si tots fóssim
capaços de connectar amb aquella part nostra més profunda i mantenir intactes
aquests valors més autèntics, moltes de les coses que passen en el nostre món
ja no podrien passar. L’amor a Déu i als germans continua essent el bé preuat
que hauria de moure totes les nostres accions i pensaments, perquè és així com
el Regne de Déu es fa present enmig nostre: si sabem acollir als altres com si
acollíssim un infant que ho necessita. Que l’Eucaristia que estem celebrant ens
hi ajudi.
Homilia del dissabte de la setmana xix / i
